Visió a curt termini
Domina la visió a curt termini, que és la que ens donen els mercats monetaris i la borsa. Entenc molt bé que sigui així, ja que si avui no tens diners i no pots menjar no et serveix de gaire consol pensar que tens un capital recollit i del qual podràs disposar a mitjà i llarg termini. Posem d'aquí a uns mesos, per precisar. És el moment que estem vivint.
Els assessors d'inversions, quan parlen amb un client que ha comprat valors cotitzats a borsa, els acostumen a dir que no segueixin el dia a dia, perquè no és bo per a la salut. Neguiteja molt veure unes oscil·lacions a la baixa i calcular contínuament el que hi surts perdent. El mercat indica el que pensa avui, que pot diferir molt del que pensarà demà. De fet, els mercats internacionals fa anys que tenen un comportament esbojarrat. Semblen tocats per la tramuntana, com diuen d'alguns empordanesos.
Contra els efectes nocius del curt termini només és efectiu guanyar-se la confiança dels mercats. I el govern de Mariano Rajoy no se l'està guanyant. Ni ell, ni els dos ministres econòmics, que només es complementen a l'hora de viatjar i de parlar llengües. El ministre Montoro, que és qui té la clau de la caixa, va tenir una actuació discreta en un govern d'Aznar i la manté en l'actual. No sé ben bé el que li falta; potser una injecció de pa amb tomàquet. El ministre De Guindos té l'avantatge sobre Montoro que parla un anglès fluid, té bones relacions internacionals, sap distingir entre el curt i el mitjà termini i s'adona del problema de confiança, però sembla que té les mans lligades. El president del govern fa la impressió que pateix de migranya i si té un projecte, o no l'aclareix o som incapaços d'entendre'l. Els mercats voldrien veure claredat, més que mesures econòmiques amb més i més retallades i acusacions a les comunitats autònomes, que no crec que s'entenguin gaire des de Frankfurt o Londres.
El garbuix del govern s'incrementa amb un governador del Banc d'Espanya, nomenat pel govern socialista, que plega el mes de juliol i que no s'entén ni amb De Guindos ni amb Montoro, i es dedica a pronunciar discursos enverinats contra les caixes i contra tots aquells que li han fet nosa durant el seu llarg mandat. Aquest tampoc passarà a la història com a model d'una bona actuació financera. Només és evident que no pot veure el model de caixes i que per a ell les comunitats autònomes són una nosa, que atempten contra la “unidad del mercado nacional” i paralitzen l'actuació del Banc d'Espanya. És fonamental restablir la capacitat de finançar el capital circulant.
Si pogués oblidar-me del govern de Mariano Rajoy i pensar només en la capacitat de l'economia catalana estaria tranquil. A mitjà termini, és clar, o sigui a uns mesos de vista. El problema és que no tenim la clau de la caixa, ni la capacitat de disposar dels nostres recursos. El sector públic català depèn de si un funcionari de Madrid ha decidit anar a prendre cafè, just quan li truquen de la conselleria d'Economia de Barcelona. És una manera de dir, però no gaire lluny de la realitat.
