La monja

La trama organitzada per robar nadons a les seves legítimes mares i que després els lliurava a famílies postisses arriba per fi als tribunals i la primera acusada ha comparegut silenciosa davant el jutge revestida amb l'aureola beatífica que caracteritza les monges. Fins i tot quan s'enfronten a les acusacions més sinistres, les monges fan cara d'estar convençudes que les beneeix alguna divinitat, però és que existeix la possibilitat no gens remota que sor María sigui culpable i alhora es consideri a ella mateixa immaculadement innocent. Res disculparia el pecat d'haver agafat furtivament els ous d'un niu per posar-los en un altre que en teoria havia d'oferir-los més escalfor, però el rostre absent d'aquesta dona encabit sota la forma religiosa del vel tot sortint del jutjat fa pensar una vegada més que el mal no sempre es mou per impulsos malignes. Un altre protagonista d'aquest episodi tan sòrdid és el pare adoptiu, que tampoc manifesta cap consciència de culpa quan afirma que li van lliurar la criatura dient-li que la mare no la podia mantenir. Novament ens trobem davant el convenciment aparentment sincer d'haver perjudicat els altres pensant justament que els afavorien. Afortunadament, mentre la pressió mediàtica intenta sense èxit trencar el silenci de la monja, parlen les víctimes. Ara sabem que sor María va arrancar el nadó de mans de la seva mare amb l'excusa que l'havia concebut fora del matrimoni i amenaçant-la que, si obria la boca, l'acusarien d'adúltera i li traurien l'altra filla que li quedava. Un plec d'atrocitats morals que no semblen pas pertorbar la tranquil·litat d'esperit d'aquesta monja, segurament peça subalterna del poder espectral que movia els fils de la trama. Els pitjors monstres són sempre els que no es reconeixen a ells mateixos.