Política de proximitat

L'enemic de la veritat no és la mentida sinó la mitja veritat, ho és perquè la mentida és més fàcil d'identificar que la barreja de veritats i falsedats. Algú pot sempre pensar que una part de veritat permet inferir que la resta també ho és... la mitja veritat és sempre més eficaç per enganyar i confondre.  La presidenta de la Comunitat de Madrid afirma que l'administració espanyola és cara i ineficient i en conseqüència s'ha de desmuntar parcialment l'estat de les autonomies i recentralitzar el seus serveis bàsics, sanitat i educació. L'afirmació no es correspon a la realitat. Si es compara la suma de la despesa de totes les AAPP, central, federal o autonòmica i local, d'estats desenvolupats i es compara aquesta despesa amb el seu PIB, és a dir, la riquesa del país que s'administra, el percentatge varia entre el 42% i el 55%. Són els estats més centralistes, França, Itàlia, els que tenen el percentatge més alt, 55% i 51%, i els més descentralitzats i federals, Canadà i els EUA, els que els tenen més baixos: 43% i 42%. Espanya té un 46% i la mitjana de l'OCDE és el 45%. Amb aquestes dades ni es pot dir que Espanya tingui una administració ineficient ni que el règim federal sigui més car que el centralitzat. Confondre el concepte i la seva praxi és un error gruixut perquè és cert que hi ha pràctiques a millorar i que el problema no està a l'estructura de l'Estat sinó en el seu ús. Quan un polític fa una afirmació solemne que resulta poc ajustada al fets, crea un fals debat, és a dir, és l'origen d'una deixalla negativa i irreversible que en termodinàmica té una definició precisa: entropia. La característica bàsica de l'entropia és que no es pot tornar a la posició d'origen, s'ha empitjorat sense remei possible el punt d'arribada respecte de l'origen. Cap el dubte de pensar si això ha estat accidental o era intencionat, hi ha persones que mai no fan res sense causa.

La coherència en política i en els negocis és un atribut essencial perquè crea confiança i és aquesta la que permet avançar sense més verificacions. La dreta ha tradicionalment manifestat que la reducció d'impostos genera activitat econòmica i permet  a l'administració pública recaptar més via volum encara que el percentatge de recaptació sigui més baix. Segons aquesta teoria cal baixar els impostos perquè això impulsa l'economia i no redueix l'ingrés públic. Quan el Partit Popular afirma emfàticament abans de les eleccions que no pujarà els impostos i els puja una vegada arribats al poder, contradiu els seus postulats i el posicionament amb què sol·licita el vot dels ciutadans. Això genera desconfiança especialment si, com és el cas, no es diu quines mesures impositives són transitòries però imprescindibles en el curt termini i quines seran convenients  mantenir en el llarg. Donar per causa d'aquestes que es desconeixia l'estat real de les finances públiques no resulta versemblant. Es traeix així la pròpia coherència.

Incomplir les lleis per un Govern encara que fet només de manera parcial és un precedent que genera inseguretat i incapacitat a qui ho fa per exigir-ne a tercers el compliment. Si l'Estatut de Catalunya és llei i no es compleix pel govern central, pel que fa a les inversions d'aquest a Catalunya encara que se n'entenguin las raons i si a més no es donen explicacions, la conclusió és inevitable, hi ha lleis d'un rang que es compleixen i altres que semblen ser-ne d'un altre i no es compleixen. L'efecte per a la imatge de l'estat de dret és devastador.

Quan la gent pateix per un atur que quasi arriba a un quart de la població, que deixa la meitat dels joves sense feina, que redueix els ingressos de la gran majoria que encara té feina i té por de perdre-la, que tenim la certesa que el món econòmic ha deixat de confiar en Espanya i per aquesta raó els interessos del deute pugen i la borsa baixa, quan tot això passa la pregunta clau és: en qui poden confiar els ciutadans?

La resposta està com sempre en les persones, són aquestes les que en definitiva faran recuperar l'economia, tornaran a crear la confiança en la societat, perquè el millor del nostre país no està en el govern sinó a la ciutadania, en els treballadors, en els emprenedors, en els professionals. Cal fer una política de proximitat que serveixi les persones. Malgrat les facilitats dels anys de vi i roses, tots volíem llavors viure amb menys esforç encara que això suposés menys ingressos perquè la vida la teníem resolta. Ens espantàvem de veure que una part important de la nostra joventut no volia ser altra cosa que un sou fix i poc risc. La crisi s'ha emportat en poc temps aquests paradigmes perquè tot ha deixat de ser segur i ara un ha de confiar en el que és capaç de fer, també els que treballen a la funció pública. Hi ha hagut recentment un increment important de persones amb iniciativa que entenen que el futur està en ells mateixos, és a dir, en començar i impulsar projectes propis. És per això que la dura política financera del govern és ara especialment perniciosa perquè fa més difícil convertir en realitats aquestes iniciatives. Sense el crèdit l'activitat econòmica i especialment l'emprenedoria tenen dificultats perquè qui més pateix la crisi són les petites i mitjanes empreses, base de la nostra economia. És aquesta una més de les polítiques de creixement que el govern podria impulsar.

És Catalunya especialment hàbil per superar èpoques difícils que els governs centrals no han sabut liderar i han prioritzat erròniament. Els dos passats segles han estat a Espanya una demostració amb poques excepcions d'aquestes circumstàncies perquè els seus defectes específics s'amplifiquen especialment en les tasques de govern i és Espanya una excepció en l'afirmació que tot poble té el govern que es mereix.  A Catalunya, quan hem mirat de prop els nostres propis problemes i els nostres polítics han treballat a partir de les mancances reals de la gent i del país, hem tingut governs eficaços que amb pocs mitjans varen fer grans transformacions. N'és un bon exemple la primera Mancomunitat de Catalunya i polítics com Prat de la Riba, creador de l'Institut d'Estudis Catalans, impulsor de la industrialització... La seva obra de govern encara perdura entre nosaltres. Aquests exemples demostren quina és la política innecessària i quina és la útil perquè  resol els problemes.