D'-ou a -ó

Una de les figures que millor encarnen el possible ús pervers de la retòrica és l'anomenada concessio, que no cal traduir en pla, i que, com tantes altres, pot sorgir en plena col·loquialitat i en el marc de situacions no forçosament literàries. Com ara en un grup on hi ha un castellanoparlant que, magnànim, amolla allò tan simpàtic de “por mi podéis hablar en catalán”. Cosa de la qual molt llosc haurà de ser l'observador que no n'infereixi, primer, quina és la llengua hegemònica per aquests topants, i, segon i en conseqüència, que concedeix qui pot i vol, no pas qui només vol.

Doncs bé, un exemple sonat i gros de concessio era el reportat per aquest diari dijous passat: la République veïna ha decidit d'acceptar la genuïna denominació de Canigó en lloc de la francesitzada de Canigou. Notícia, en si, positiva. La qual, però, tenint en compte quina continua essent la política del govern gal envers la Carta Europea de les llengües dites regionals (vegeu l'article de Joan-Lluís Lluís a Presència d'aquesta setmana), cal entendre com això, com una concessió graciosa del poder absolut a una llengua planificadament relegada a la categoria de mer substrat.

De com al sud de l'Albera la cosa pinta encara prou altrament, en dóna testimoni, sense moure'ns de la toponímia, el fet que, després d'haver hagut de cedir tant durant la Transición a les pretensiones autonómicas, ara breguin, amb l'ajut de Google, per recuperar denominacions degudament espanyolitzades: Palma de Mallorca, Mahón, etcètera.

Amb major o menor marge per fer concessions, totes són tanmateix estratègies pròpies del genocidi. I a propòsit del concepte aquest i de la seva pertinència en articles apareguts aquí: hi toquen Assumpció Cantalozella (24 de març) i Toni Strubell i Trueta (11 d'abril), no pas Jaume Oliveras i Costa (30 de març): filar prim pot fer el joc al botxí.