La temptació del plagi

Quina vergonya! El president d'Hongria, Pál Schmitt, ha hagut de deixar el càrrec, acusat d'haver plagiat “paraula per paraula”, en la seva tesi doctoral, un text dels anys vuitanta d'un escriptor búlgar. Ja no ve d'aquí, perquè fa poc que el ministre de Defensa alemany, Karl-Theodor zu Guttenberg, i l'eurodiputada Silvana Koch-Mehrin van ser denunciats per unes accions semblants.

El plagi és una temptació sempre latent per als qui escrivim; potser ens ve dels anys en què intentàvem copiar l'examen del veí del pupitre. Molts grans escriptors, començant pels clàssics grecs i llatins, han estat titllats de plagiaris. Entre nosaltres, el cas més conegut és el de Josep Pla (cognom que sembla una contracció de plagi), del qual s'han descobert calcs espectaculars com el de Pau Piferrer a Girona i els d'altres autors a la Guia de Catalunya. Ell mateix reconeixia que si no havia plagiat més era perquè no havia pogut i no perquè no en tingués ganes. El suposat escriptor Josep M. Sonntag va guanyar ja fa anys el premi Sant Jordi amb la novel·la Nifades, que va resultar una simple traducció d'un conte oriental. Internet ha facilitat enormement aquesta tasca, com s'ha demostrat en la novel·la de la presentadora Ana Rosa Quintana, en els informes de la Fundació d'Urdangarin o en els treballs de recerca de tants estudiants sorpresos in fraganti pels seus professors d'institut o d'universitat.

Si Pla sostenia que “la cultura és un plagi sistemàtic”, Eugeni d'Ors proclamava que “tot allò que no és tradició, és plagi”. En el seu discurs –d'altra banda magnífic– dels Jocs Florals gironins de 1911, s'hi van trobar rastres de Régnier, Barrès i D'Annunzio. Però va resultar que, a més, ell mateix s'havia plagiat. Només afegint-hi al començament una frase de setze paraules i una de sis al final, va utilitzar com a peça oratòria un text titulat Venècia que havia escrit dos anys abans. L'autoplagi, sens dubte, és un pecat venial si el comparem amb el plagi, i és practicat sovint pels escriptors; deurien ser ben pocs els qui se sentissin prou nets per poder tirar la primera pedra.