El rei i els elefants

L'animal, amb un sisè sentit presentí el perill. Aixecà el cap i estengué les seves amples orelles per escoltar millor qualsevol soroll en la vegetació que l'envoltava. També estirà la trompa intentant percebre qualsevol olor estranya o desconeguda i escrutà amb els ulls ben oberts la fondària verda de l'entorn. I fou llavors quan va percebre aquella figura ridícula, un animal escanyolit sobre dos potes que el mirava fixament amb una mena de branca que apuntava al seu cap. Fou la seva darrera visió i amb prou feines tingué temps de sentir aquell espetec sec que, des dels seus més de tres metres d'alçada, el va fer caure a plom sobre les quatre potes, gruixudes i prou fortes per suportar les cinc tones de pes que havia assolit als seus trenta anys d'edat. Llançà un bramul de desesperació i angoixa i abaté el cap de costat. Sobresortien els poderosos ullals blancs que ja mai més no tornaria a lluir.

Aquest és, sens dubte, un espectacle digne d'un rei i justifica, també sens dubte, que els diners dels contribuents serveixin per complaure tan digna i excelsa personalitat capaç de realitzar gestes com aquesta. No ho fa per necessitat, ni per satisfer la fam, això queda per a la plebs. No, només ho fa per esport i ja se sap que l'esport és bo per a la salut del cos i tempera l'esperit. On trobaríem un rei millor i més capacitat que un que s'ha forjat en la caça d'animals salvatges. Cóm n'hauríem d'estar de complaguts que sa Majestat tingui el detall de viatjar fins a Botswana per dur a terme proeses que perduraran en la memòria pel temps dels temps.

Potser ha arribat el moment de dir prou, perquè això ja passa de mida. Just quan commemoraven el vuitanta-unè aniversari de la proclamació de la Segona República ens assabentem que el rei, que no tenia millor cosa a fer malgrat la crisi econòmica que està caient, es trenca el maluc caçant elefants a Botswana. Amb independència de la presumpció d'innocència, la imatge de la família reial està tocada pel cas Urdangarin –on, segons els e-mails dipositats per l'exsoci del duc consort de Palma en el jutjat de la ciutat, podria acabar involucrat Joan Carles I– i per les frivolitats del monarca. Les conegudes i les intuïdes. És veritat que “la persona [del rei] no està subjecta a responsabilitat” (Constitució espanyola, 56.3), però, llavors, quin sentit té un rei irresponsable? I si dels “actes seran responsables les persones que el referendin” (64.2), per què Mariano Rajoy no té res a dir sobre el viatge a Botswana a càrrec de l'erari públic? O dóna explicacions –difícils de justificar– o dimiteix.

La monarquia s'ha convertit en un anacronisme històric que casa malament amb l'Estat de dret i democràtic. La igualtat de tots els ciutadans davant la llei es trenca amb la irresponsabilitat reial. Apuntem, de passada, que la llei orgànica que, segons la Constitució, hauria de regular la institució del cap de l'Estat (funcions del príncep hereu, relació amb el Congrés de Diputats...) no s'ha desenvolupat mai. I, des de Catalunya estant, quin sentit té mantenir una monarquia que és hereva de la que fa tres-cents anys ens va arrabassar drets i institucions i que avui no té capacitat legal per corregir la situació de desequilibri pressupostari que pateixen els ciutadans de Catalunya? És clar que en el fons tot és el mateix i va a parar al mateix lloc: amb aquesta Espanya fa temps que l'encaix de Catalunya no és possible i són cada cop més els que pensen que tot aniria millor amb una República Catalana, com va proclamar Macià el 14 d'abril del 1931.