Peatges

Primer va ser el Josep a Maçanet. Va arribar al peatge i va dir que no pensava pagar perquè li sembla massa que nosaltres haguem de pagar el rescat dels peatges de Madrid. Hi ha un vídeo a internet (http://ves.cat/a_kA) on s'escolta el debat entre el cobrador de la taquilla i ell. Immediatament després han aparegut més rebels. I més vídeos. El Miquel a Figueres, la Míriam a Mataró, el Paco a Ondara, el Toni a Vidreres... La que ja es coneix com la rebel·lió dels peatges ha començat a prendre cos de manera espontània. I tot i que per ara sembla que la concessionària no estiga espantada, a mesura que es va sumant més gent la sensació que això pot ser gros creix.

Té la gràcia que és un acte de rebel·lia personal. Que no espera consignes. I els mossos no poden intervenir-hi, ni immobilitzar el vehicle, perquè no pagar el peatge no infringeix el reglament de circulació. Ni estàs interrompent el pas públic. Malgrat això és evident, i fins a un cert punt lògic, que la policia pot pressionar el conductor i que fins i tot les concessionàries podrien requerir judicialment el pagament –cosa que pel que sembla no ha passat fins ara–. Però la veritat és que ho tenen complicat si volen fer-hi front. Armar tot un judici per un pagament tan minso com el dels peatges no sembla gaire sensat. Fins i tot políticament diria que és poc recomanable. Si són pocs perquè els fas famosos i si són molts perquè la revolta aleshores es pot generalitzar i escalar.

Vist tot això sembla, doncs, que alguns ciutadans han trobat una manera concreta, tangible i practicable de fer allò que el president Mas en diu “un gest de sobirania”. Hom pot adduir que el fan contra empreses catalanes i no contra el govern espanyol. És cert. Però també ho és que la majoria dels peatges ja fa anys que haurien d'haver desaparegut, que el desequilibri entre el nostre país i el seu, també en peatges, és inaudit i que allargar la concessió dels nostres peatges perquè no paguen en els pocs que té Madrid és simplement insultant.