El ring

Fa una setmana, Nicolas Sarkozy va fer servir una metàfora per parlar d'ell mateix i de les seves possibilitats de guanyar a la primera volta de les eleccions presidencials franceses: “Hem vist al ring un home completament sol que aixecava els braços i que deia ‘he guanyat'... M'havien oblidat! Però he tornat!” L'home era François Hollande. Aquest vespre sabrem qui haurà guanyat el primer combat, una victòria que, tal com és sabut de fa molt més temps, només permet continuar dalt del ring per poder participar en el combat definitiu de la segona volta. D'haver estat un boxejador, però, l'home sol de qui parlava Sarkozy hauria tingut al costat l'àrbitre que li hauria estat aixecant braç, puny i guant. Tractant-se, però, de polítics com són, l'home sol de qui ha parlat Sarkozy té al costat tot el partit polític de qui és candidat, els mitjans de comunicació que li són afins, els poders fàctics i ideològics i de tot tipus que l'acullen. La solitud d'un i altre és, doncs, més aviat discutible. Si es tracta de posar l'èmfasi en la solitud, em sembla molt més exacte fixar-se en gent com vostès i com jo, simples votants que no tenim ni una sola possibilitat de pujar mai al ring i a qui tots els Sarkozys d'aquest món demanen el vot cada vegada que un dels seus combats de boxa es posa en marxa. Hi ha qui vota, hi ha qui no vota i hi ha fins i tot qui vota gent com Sarkozy, però el resultat posterior al resultat final del combat és que sovint, hàgim votat a qui hàgim votat, els electors acabem tenint la sensació d'estar sols al ring, però amb el braç, el puny i el guant tan poc aixecat com ja s'imaginen. D'aquí doncs, potser, l'èxit del vídeo que circula fa uns dies per internet on es veu diguem-ne un espontani que ha aconseguit circular per l'autopista després de convèncer el vigilant de guàrdia que ell no tenia l'obligació de pagar fins que no paguessin també els nostres estimats veïns d'Espanya.