L'Estat no és com el porc
Vivim un moment d'acceleració històrica. La crisi global, que de moment afecta sobretot Europa, qüestiona en aquest continent tant el model de democràcia formal, amb uns partits i estats que han perdut les regnes de l'economia, com el contingut de l'estat del benestar. Però no tot Europa ho està vivint de la mateixa manera. Els petits i mitjans estats s'han sabut adaptar, majoritàriament, als canvis accelerats. Molts escandinaus fa anys que van fer reformes al seu model d'estat del benestar, allunyant-se del model de clientelisme i de ciutadania irresponsable que els feia inviables. I van adreçar els seus esforços laborals, no cap al totxo i sectors de poc valor, sinó cap a la innovació tecnològica i de serveis. Amb alguns ensurts com a Islàndia i Irlanda, les seves societats civils molt més a prop de les institucions polítiques per mor de l'homogeneïtat nacional, es permeten reaccionar i refer-se des de la sinergia que dóna compartir pàtria i civisme.
Espanya, en canvi, és el paradigma dels estats dinosaures, incapaços d'adaptació al canvi climàtic. Situats en aquest Sud de tradicions romanes i napoleòniques, formant part del triangle jacobí Roma, París, Madrid. I amb un predomini en els llocs de decisió, a Madrid, d'una casta d'alt funcionariat, de l'oligarquia financera, dels dirigents d'empreses de serveis expúbliques o concessionàries, lluny dels territoris que aguanten l'economia productiva industrial, turística i de serveis de mercat: bàsicament l'eix de l'Ebre i l'eix mediterrani. Pitjor doncs, estructuralment, que Itàlia, on el Nord empresarial encara mana, o que França, on París ho és tot, però capaç de desconcentrar pols industrials.
Llavors, les apel·lacions d'Europa i els mercats a la cúpula dirigent espanyola a reformar van destinades al fracàs, perquè els principals sacrificis s'imposen en aquells àmbits que afecten les classes populars reduint la seva capacitat de consum, i els tractors de la innovació creadora d'ocupació, siguin l'educació i la recerca, siguin els territoris eficients com Catalunya, a prop de l'asfíxia. I no els enormes sectors improductius de l'Estat.
Així doncs, les retallades a l'Estat, a Espanya es produeixen en els llocs productius, mentre es mantenen intactes el nombre de funcionaris i ministeris inútils després de la descentralització (potser per això volen tornar a recentralitzar: perquè els funcionaris del PP i del PSOE a Madrid es garanteixin la feina, en contra dels seus col·legues que predominen a la majoria d'autonomies). No es toquen les obres faraòniques com sí que ho van fer Alemanya i Portugal: és el cas dels AVE enlloc. No suprimeixen províncies i diputacions com va fer Itàlia. No reparteixen l'escassetat de recursos destinats a sotraguejar l'economia productiva en promoure els excel·lents, sinó que continuen prioritzant la repartidora. I ho fan en plena decadència moral del règim de la Transició, amb la seva clau de volta monàrquica desprestigiada i amb el cop moral de la nacionalització argentina que tira per terra la imatge residual d'influència internacional espanyola.
Per tant, estem davant d'una cruel realitat. En una Espanya a la cua dels dinosaures europeus, el conglomerat PP-PSOE a Madrid està sacrificant el creixement a la vertebració –antes hundida que desvertebrada–. Està sacrificant l'estat del benestar a favor de la pervivència de l'estat absolut i dels seus aparells de control. Per això, que no ens vinguin amb històries. Han fet una opció nacional –Espanya– i de classe –l'oligarquia-. Per això estan prioritzant preservar aquelles parts de l'Estat menys aprofitables pels interessos populars i de Catalunya i altres nacions perifèriques. I és per això que constatem que l'Estat no és com el porc, del qual s'aprofita tot.
