Disciplina

De camí cap a la feina observo com un automòbil traspassa la línia contínua de la carretera fins a dos cops per fer uns avançaments temeraris. Total, per després trobar-te'l parat en un semàfor. Amb les finestres abaixades i compartint generosament la seva música.

Una mica més enllà, ja dins de la ciutat, un conductor fa un gir de 90 graus amb una sola mà, perquè l'altra la té ocupada agafant un telefon mòbil. Sort que el vianant que creuava el carrer en aquell moment té més vista i seny que el conductor, s'atura en sec, i el deixa passar.

Si algun agent de trànsit aturés els dos conductors i els multés, ja els avanço quina seria la seva reacció: que ells controlen i que el que han fet no posa en perill ningú. I el corol·lari: tot això són maniobres recaptatòries perquè les arques de l'administració estan ben buides.

La indisciplina és l'explicació de molts dels mals del nostre país, i també del país veí. Molts sacrifiquen el bé col·lectiu per al personal. Per dir-ho amb el títol d'aquella gran pel·lícula de Werner Herzog: cadascú per a si mateix i Déu contra tothom.

I així arribem a les escandaloses xifres de frau fiscal, que fan pensar que aquí enganya tothom que s'ho pot permetre. És clar que qui ho fa, si l'enxampen, sempre té una racionalització a mà. Ja sap: la racionalització són les mentides que ens expliquem per tranquil·litzar la nostra consciència. Que en aquest cas és que no paga a Hisenda per desacord amb la manera que es gasten els impostos.

I temo molt que contra aquesta indisciplina no hi ha vacuna.