L'endemà del dissabte

El 1980, el diputat gal·lès Gwynfor Evans, del partit independentista Plaid Cymru, va declarar una vaga de fam a l'edat de 68 anys. El seu objectiu era aconseguir que el govern central –aleshores regit per la Margaret Thatcher amb una tossuderia que, francament, faltava poc per ser patològica– complís la seva promesa de crear una televisió pública exclusivament en llengua gal·lesa. Un any després –quan la senyora Thatcher va permetre que Bobby Sands, també diputat, morís a la presó d'inanició– va quedar clar que a ella aquesta mena de protesta no la impressionava gens, però en el cas d'Evans, curiosament, va llençar la tovallola: el 1982, el canal S4C va començar a emetre en l'idioma dels Super Furry Animals (i encara s'hi emet).

A finals del 2011, amb l'alliberament dels documents governamentals que tractaven l'afer Evans, per fi s'ha descobert per què la Thatcher es va rendir a aquest vellet gal·lès: es veu que ella i els seus ministres, atemorits pel suport massiu de què Evans va gaudir al país d'aquest, van decidir crear S4C per evitar un augment considerable del nacionalisme gal·lès.

Evans lluitava per aconseguir quelcom promès però encara inexistent. Per contrast, els jubilats mallorquins Jaume Bonet i Tomeu Armengual –que acaben de posar fi a un total de 41 dies de vaga de fam– han protestat per la desaparició imminent de quelcom de què ja havien gaudit durant un bon grapat d'anys: el dret de ser atès amb normalitat en català a qualsevol oficina de l'administració pública. Van arriscar les seves vides, no pas per canviar el futur, sinó per evitar un retorn al passat. Com Evans, van rebre el suport de desenes de milers de ciutadans –a més del de la Confederació d'Educadors Americans, que representa 23 països– i fa poc els van visitar Biel Mesquida i Maria del Mar Bonet (una trobada commovedora descrita en detall a la nova revista cultural Nuvol.com). Malgrat tot, del president illenc –el creador del conflicte– no s'ha aconseguit ni una sola concessió. Per tant, ell i els qui el manen han de ser encara més patològicament tossuts que la Margaret Thatcher; si això és així, com a exsúbdit seu, em sento prou qualificat per dir, tot parafrasejant l'avís de Bette Davis a Eva al desnudo: “Cordeu-vos els cinturons, ens esperen uns anys molt mogudets.”