Els jugadors

Es pot trobar més plaer en el blanc? Desencadena més emoció el pendís de l'oblit? El vertigen de l'actor que no recorda el seu paper i queda mut a l'escenari, esperant que un atzar remogui els racons del seu cervell i l'hi acabi tornant, és la metàfora del present descol·locat que vivim? Jordi Boixaderas interpreta aquest personatge a Els jugadors, de Pau Miró, idea i muntatge brillant, ara al Lliure de Gràcia, després d'haver-se estrenat a Salt al festival Temporada Alta. El blanc el té un actor en atur que subsisteix robant magdalenes Bella Easo i ampolles de ginebra als supermercats. La colla la completen Jordi Bosch, Andreu Benito i Boris Ruiz, un enterramorts, un professor de matemàtiques i un barber que es reuneixen per jugar a cartes. Cadascun d'aquests personatges arrossega els seus problemes, es troba en risc d'intervenció immediata que es diu ara, com les autonomies, com Catalunya, o com Espanya. Però és en el joc on troben el que els reconforta i el risc que els fa avançar, ni que sigui en un cercle viciós. En certa manera el que li ha passat al rei Joan Carles, amb tot això dels jocs africans, és el que li passa al personatge de Boixaderas. El rei el dia de la República va quedar en blanc en el seu relat. Va oblidar el paper i, a diferència d'altres vegades en què ja li ha passat, el públic ho ha notat. Aquesta vegada li hem enxampat la relliscada. Ha trencat la sacralitat del seu càrrec, per molt que la platea espanyola li perdoni el lapsus i deixi que continuï l'espectacle. És el que els va passar als jugadors del Barça dimecres passat davant la porteria del Chelsea, i que no els pot tornar a passar, ni aquest vespre (no poden quedar en blanc davant del Madrid!) ni dimarts. És clar que en el joc hi entra la llei de probabilitats. Això és el que fa que es remoguin els budells, que es tensioni tot el cos, que el cervell vagi a mil buscant el text, buscant l'exemplaritat perduda, buscant el gol. Jugadors de tota mena, que tinguem sort!