Vestir com cal

L'altre dia, passejant amb una amiga, vam passar per davant d'un grup de nois polits i guapos, amb la cabellera lleonada, les sabates netes i la camisa ben planxada. La meva amiga, que és una noia culta i poliglota i que a la bossa sempre hi porta un raspall de dents i unes tovalloletes, va fer una ganyota de fàstic espontània, irreprimible. Com que vaig quedar parat, va voler explicar-se: “No puc, amb aquests tios sense ànima.”

A mi ja em va bé que els homes aparentment  perfectes produeixin un rebuig tan visceral en determinats espècimens femenins, perquè jo ja he fet tard per semblar perfecte. Tot i així no puc deixar de preguntar-me per què la gent que va amb roba de marca és posada tan sovint sota sospita, a Barcelona. Potser el problema és que no hi ha prou estil, o que la relació entre la intel·ligència i el poder no és prou fluida i el preu de la comèdia és massa alt. És veritat que, a diferència de París o Londres, els rics de Barcelona no tenen una manera pròpia de vestir, són com els afores d'una ciutat americana, recorden aquests barris de negocis que són iguals a tot arreu.

Últimament només parlem de números i hauríem de parlar més de valors i de costums, perquè a mesura que aprofundim en la globalització el factor que marcarà la diferència serà el caràcter de les societats, allò que tinguin d'especial. Així que l'endemà em vaig plantar a la porta d'una escola de negocis i vaig fer una petita enquesta sobre les comarques catalanes: “Parleu de clústers i de ser forts localment per competir globalment, però no sabeu gaire on viviu.” Comptat i debatut, aquestes pastoretes hippies tan nostrades que van per Barcelona com si vinguessin de munyir una vaca hi entenen més, d'economia, del que sembla. Mentre els triomfadors de la zona alta no coneguin les comarques catalanes no hi haurà un sentit barceloní de l'elegància que es pugui prendre com a referència i les noies arrelades al país preferiran mesclar els seus gens amb calbs desmanegats com jo, abans que empenyorar la seva personalitat.