Europa fa marxa enrere
una Europa forta igual que ho necessitem
els europeus, però
els mercats i els electors s'entesten a debilitar-la
Els pares d'Europa compartien el somni d'anar esborrant les línies que dibuixen les fronteres dels estats i que durant segles havien estat causa de conflicte. La brutalitat de les guerres dels segle XX es va convertir en un argument definitiu per aparcar les antigues disputes i començar a avançar per la via de la col·laboració. Avui a sobre dels mapes continuen dibuixades les línies que separen els estats, però el procés d'unificació política ha permès aprimar-les. En aquest sentit cal destacar una data, la del 14 de juny de 1985, quan es va signar el conegut com l'acord de Schengen. En aquesta petita localitat luxemburguesa, prop de les fronteres de França i Alemanya, cinc dels estats membres de la Unió van rubricar un acord per a la supressió de les seves fronteres interiors que permetia la lliure circulació de les persones. Durant els anys posteriors els diferents estats s'han anat incorporant al tractat, al qual també s'han adherit països que no son membres de la Unió Europea. Des d'aquell moment els europeus hem pogut anar i venir d'un lloc a l'altre i amb tota llibertat, i no hem estat mai tan a prop de sentir-nos veritablement ciutadans d'Europa.
Els governs dels estats firmants del tractat de Schengen en poden demanar la suspensió temporal. Això ha passat diverses vegades i tornarà a passar a partir de demà. Durant tota una setmana Espanya tornarà a fer controls d'accés al seu territori en el marc del pla de seguretat dissenyat per a la cimera del Banc Central Europeu que es farà a Barcelona el 3 de maig. És una manera més d'actuar contra els especialistes a generar conflictes, per evitar que mirin d'organitzar una batalla campal a la ciutat aprofitant el ressò internacional que tindrà la reunió del BCE. Diferents sectors econòmics, sobretot el turístic, han demanat que la supressió de la lliure circulació sigui per un període curt i que s'expliqui bé. De fet fa temps que hi ha una forta pressió en diferents estats signants per recuperar les fronteres interiors. Això passa tant a Alemanya com a França, on la pressió dels extremismes i dels populistes està condicionant la posició política. La falta d'una política migratòria comuna i la permeabilitat als nouvinguts dels països perifèrics han generat pressions internes i posen en qüestió que tothom es pugui regir per les mateixes normes. Posar i treure fronteres és prou fàcil fer-se enrere en un dels passos més importants que s'han donat en clau europea en l'última quart de segle. L'altre, evidentment, ha estat la implantació d'una moneda única. Algú té dubtes que també s'hauria fet ja marxa enrere amb l'euro si no fos tan complicat?
La bonança econòmica va emmascarar els dèficits en molts àmbits. En un moment de creixement de l'activitat econòmica la immigració s'analitzava principalment –gairebé exclusivament en alguns moments– des del punt de vista de l'oferta i la demanda laboral. Tots els creixements tenien més repercussió per la seva dimensió quantitativa que per la qualitativa. Això va crear miratges en els quals algú va cometre l'error d'emmirallar-se i confondre la realitat amb la seva representació. Un govern europeu fort hauria estat un garant per evitar alguns dels errors comesos en el passat, però no hi ha ni un convenciment prou fort ni un lideratge prou sòlid per posar-hi remei.
Una de les característiques d'aquesta llarga i profunda crisi és que està generant sensació de fatiga i estat de crispació en gran part de la ciutadania. Les economies del nord d'Europa han començat una recuperació, segons posen de manifest alguns indicadors, però no han recuperat ni la fe ni l'optimisme perdut. Una de les coses que s'han perdut és la confiança en la possibilitat que el sud pugui adoptar una disciplina suficient per convertir-se en socis fiables. Una de les víctimes d'aquesta crisi ha estat la credibilitat d'alguns estats, d'algunes societats i d'algunes economies, més enllà de la dels governs que les han gestionat.
Europa ha entrat en un procés de fractura i la trencadissa només s'evita amb la cohesió que generen els interessos compartits que han aparegut amb la creació i l'ús d'una moneda única. Però les conseqüències d'un fracàs europeu anirien molt més enllà de la batalla de les divises, del deute i fins i tot de l'economia. Europa és un model de societat diferent del que representen altres actors, sobretot els preeminents com els Estats Units o la Xina. Les dues grans potencies, que encapçalen tots els rànquings, tornen a demostrar que sovint els extrems es toquen. Tornem a una bipolaritat que enterra la idea que és possible un model de relacions internacionals diferents, en el qual la multiplicitat d'actors faci que hi hagi una hegemonia de determinats interessos.
El món necessita una Europa forta igual que ho necessitem els europeus, però els mercats i els electors s'entesten a debilitar-la. Tots es deixen influenciar, conscientment o no, pels mateixos interessos, però mentre uns es fan rics els altres s'empobreixen des de tots els punts de vista. Més que un retrocés és una renúncia.
