Ombres mentideres

Gesticulacions, tacticismes, simulacres i retòriques de doble i triple sentit ocupen gran part de l'espai actual de la política. Es tracta d'una època exasperant per als que desitjarien una política sense ambigüitats. Convergència i Unió pacta amb el PP al mateix temps que s'oposa al PP per la seva política recentralitzadora. En el viatge cap a Ítaca, CiU queda hipnotitzada pels cants de sirena sobiranistes tot oblidant que el seu soci de coalició flaqueja precisament per aquesta banda, fins al punt que fa la impressió que un dels principals actius polítics de Duran Lleida és la possibilitat d'adoptar les funcions de cavall de Troia al servei del PP. Entremig, igual que en una vinyeta del programa Polònia, des del PSOE combaten les hores d'oci autorecreatiu tot difonent reivindicacions que haurien d'enrojolar-los de vergonya: fent creure que l'eix dreta/esquerra, en detriment de l'eix espanyolisme/nacionalisme perifèric, és el que marca totes les seves ofensives polítiques. Ni les consignes pancartistes dels sindicats conjuren les ombres d'aquesta nit poblada d'aparences: el cas és que els sindicats majoritaris no acaben de considerar que l'espoli fiscal que pateix Catalunya sigui un factor prou rellevant per convertir-lo en un eix central de les seves denúncies. En aquests dies també alguns teòrics de l'equidistància ballen sinuoses danses del ventre per dissimular la gepa: mentre que les prerrogatives polítiques i legals de l'Estat són acceptades per defecte, al nacionalisme català se li fan exigències morals i estadístiques (tenir una majoria social àmplia per al dret a decidir, tenir cinema en català, aplicar defenses efectives de la llengua, tenir capacitat fiscal pròpia...). Fins i tot importants faccions antisistema i de l'esquerra conservadora, tan autosatisfetes de defugir l'ambivalència del llenguatge, continuen aferrant-se a la qüestió social per, així de passada, com qui no vol la cosa, velar la qüestió nacional (s'entén: nacional de Catalunya).

Algú va dir que l'art barroc sempre llinda amb la seva caricatura i que, si es radicalitzés una mica més, se simplificaria fins a adoptar línies rectes. D'acord amb la duresa de la realitat econòmica i recentralitzadora de l'Estat espanyol, tot aquest univers d'abarrocades ambigüitats no pot resistir gaire més. Està a punt d'esquerdar-se. I l'espectacle de l'esfondrament promet.