Quina seguretat jurídica?
Hem viscut des de fa unes setmanes el terrabastall polític provocat per la decisió argentina de nacionalitzar YPF. Entre els arguments per a l'alarma espanyola, l'hostilitat europea i la posició d'alerta nord-americana, l'únic amb dimensió objectiva, és la violència que una decisió així exerceix sobre un pilar matriu de l'estat de dret, la seguretat jurídica.
Reconeguda en l'article 9.3 de la Constitució, la seguretat jurídica s'omple de contingut amb altres dos principis: que abans de la seva publicació en un diari oficial, una norma no pot ser aplicada; i la impossibilitat de condemnar algú, per més reprovable que sigui la seva acció, si al temps de cometre-la no tenia sanció. Tot plegat, certesa ciutadana sobre el mal de què hem de morir, jurídicament parlant.
Veiem com argumenta qui la reclama: es queixa Repsol, en boca del senyor Brufau, del robatori que la nacionalització d'YPF suposa per a tots l'esforç invertit per la companyia espanyola a l'Argentina. L'expressió, en aquest llenguatge tan actual i planer que emprem avui dia, seria “Cristina ens roba”. Repsol té La Caixa com a accionista de referència i aquesta, com tantes altres entitats financeres, va embolicar milers de persones de bona fe en la compra d'unes participacions anomenades “preferents” per “convidar-los” després a canviar-les per accions depreciades o obligacions a deu anys, ¿es pot dir que l'operació hagi respectat la seguretat jurídica? Persones octogenàries, obligades a no disposar mai més dels seus estalvis, famílies entrampades que no poden recuperar el racó de l'esforç? La seva seguretat jurídica ha estat violada per la lletra microscòpica i inintel·ligible d'un contracte d'adhesió al qual suposaven un guany fàcil. Tots els partits polítics que han rebut diners de les entitats financeres han estat callats perquè no són lliures. I el gegant energètic ara indignat, ¿va fer alguna al·lusió aleshores a la seguretat jurídica? Em diran que no és el seu tema, i és cert, però amb quina legitimitat pot sortir a parlar d'espoli qui calla quan així actuen els seus accionistes?
També es queixa el Govern estatal, i té la claca de l'oposició (això del patriotisme no té ideologia) de la manca de respecte que Argentina ha tingut amb Espanya, de la dificultat que es mantingui la cordialitat diplomàtica entre els dos països, perquè ja no poden sentir-se jurídicament segures les inversions industrials de les grans corporacions espanyoles que fan allà els guanys per compensar deutes interns. Però ni el govern ni l'oposició recorda ja tots els petits i grans professionals d'aquest país que, d'un dia a l'altre, van veure que ja no es permetia fumar en cap bar o restaurant, després d'haver-los “convidat” a construir espais separats per a fumadors, i que aquelles construccions de la quota de fum abans permesa se les haguessin d'empassar sense indemnització? ¿I què diem de qui va decidir invertir en renovables, ja fos particular o empresa, i el govern de torn li diu que ara la prima o el suport ja no existeix, perquè cada nou governant pot començar de cap i de nou i desentendre's de tot allò anterior? Així doncs, la legalitat (altre principi) pot violar la seguretat jurídica? Doncs igual que a l'Argentina...
Les paradoxes de la història ens recorden que Franco es va soldar a la cadira gràcies a Stalin, i que el respir de Rajoy en la cursa pel dèficit sols pot venir d'Hollande, però que molt probablement una socialdemocràcia retrobada a França en temps de crisi alimentarà a Europa els moviments més radicalment nacionalistes i ultradretans des dels anys 30. En un context així, ¿qui, fent i desfent lleis, que fan i desfan mons, té legitimitat per parlar de seguretat jurídica? Sols ens queda veure caure el Registre de la Propietat... i tampoc seria nou.
