Pobres, però nets

La mare deia: “Es pot ser pobre, però s'ha de ser net.” I sortíem al matí de casa amb les galtes “ben vermelles de tant fregar amb aigua i sabó” (La Trinca), mentre que portàvem les calces curtes apedaçades per dessota del cul amb uns sargits extraordinaris que feia l'àvia, en què s'hi deixava la vista, però que eren molt difícils de distingir de tan polits i meticulosos com eren. A l'hora de dinar tocarien cigrons, tots sols, sense tall ni postres. En una ocasió, el pare va anar a passeig amb dos empresaris i parlaven entre ells dels salaris dels treballadors. Un va dir: “Cal reconèixer que amb menys de mil pessetes al mes, una família no pot viure.” (Mil pessetes, sis euros al mes!) El pare va callar. Però, tornant a casa, ens comentava: “Ho sabessin, que jo no les guanyo...” Ell es llevava cada dia laborable i els diumenges a les cinc del matí per anar a treballar.

Era l'època de l'autarquia. Mentrestant les famílies burgeses s'ho passaven més bé i fins i tot podien anar a estiuejar. Ho reconeix Rafel Nadal en el seu llibre d'èxit Quan érem feliços. Ells eren els rics, els que negociaven amb matèries escasses, però també els que feien estraperlo, i els que venien d'amagat el sobrant de les cartilles de racionament, i els que compraven barat i venien car, i els flequers que feien el pa blanc per als governants, els endollats... Ells eren els espavilats que es movien com el peix a l'aigua en un mar de necessitats. Però molts d'aquests aprofitats no van saber mai les estretors que passaven els treballadors. Amb els drets sindicals derogats i amb la por que qualsevol protesta podia acabar amb una delació i una passejada pels calabossos dels grisos. Perquè enmig dels treballadors hi havia confidents de la policia que ningú sabia que ho eren. Però no era només la por ni la ràbia, era el tarannà gironí que preferia passar-ho molt just a fer ostentació de la seva pobresa. Anar amb la cara ben alta perquè “la roba bruta es renta a casa”, com també deia la mare. Aparentar una normalitat que no ho era, reconeixent que ningú l'ajudaria encara que fessis expressió macilenta i posat estrafet.

L'orgull de tenir uns principis morals no es podia malmenar, malgrat suportar totes les dificultats de l'existència. La conclusió era que de les estretors “ningú n'ha de fer res!”

Avui està passant un fenomen semblant. Hi ha a Girona milers de persones amb necessitats extremes i és sistemàtic que es refugiïn en el clos de la família i s'ho passen malament sense fer escarafalls. En silenci. Es compten entre els aturats, i també entre els comerciants que estan bordejant el precipici econòmic, i ho saben. Ara també hi ha dues classes de persones davant la crisi: els que es pensen que estan instal·lats i tenen la vida assegurada, i els que no tenen res garantit. No ens podem sostreure a una realitat que cada dia és més dura.