Opinió

Barcelona, capital de la dissidència

Quan no hi ha respostes raonables
de qui pren les decisions, quan els mecanismes lícits no serveixen, la creixent desesperació pot conduir la gent normal
a deixar de creure en la democràcia,
i acabar consentint solucions rupturistes

Josep Maria Planes fou un dels periodistes d'investigació més populars de la Barcelona dels anys trenta. Director d'El Be Negre, col·laborador de la premsa satírica, fou especialment conegut pels reportatges on reconstruïa les connexions entre anarquisme i delinqüència comuna. Tanmateix, si bé demostrà sagacitat en la descripció, Planes, un dels més de vuit mil assassinats a la rereguarda catalana durant la guerra, errà en l'anàlisi. A causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari. No és estrany. Les classes mitjanes urbanes, petits propietaris, empleats de coll blanc, treballadors qualificats amb una certa posició, cometeren idèntica equivocació. No s'adonaren del que s'anava coent als suburbis d'una societat polaritzada, en una Catalunya on, malgrat els sincers esforços dels republicans, es continuava excloent bona part de la població, en un país on, com afirmen els testimonis de l'època, “quedava molt clar qui era senyor i qui, treballador”. I, certament, a la perifèria d'un capitalisme en crisi, amb els salaris més baixos d'Europa, l'habitatge més car, i on l'Estat era incapaç de fer complir les pròpies lleis socials, l'anarquisme teixí una contrasocietat (amb entramats cooperatius, educatius, d'assistència i protecció mútua), i el que resultava més sorprenent, un relat propi, amb un projecte rupturista i coherent: “el comunisme llibertari”, radicalment igualitari, a bastament difós entre una premsa activa i autogestionada i un món associatiu en xarxa.

Planes desentrellà bona part de les connexions entre anarquistes i delinqüents. Posà noms i cognoms, freqüentà els baixos fons, i interrogà militants. Tanmateix la seva fou la mirada de l'antropòleg respecte de l'indígena. No entengué que si anarquistes i delinqüents tenien relació era perquè ambdós col·lectius havien estat empesos a les mateixes presons. Dos exemples: Joan García Oliver fou detingut en una vaga de cambrers i enviat a la presó als divuit anys per la seva militància sindical; a la mateixa Model hi havia un lladregot gitano i analfabet, Mariano Rodríguez Vázquez. El primer, carismàtic, autodidacte i organitzador, mercè als seus contactes fets en la solidaritat de la cel·la, aprengué on i com aconseguir armes, cosa que li permeté muntar un exèrcit faista a l'ombra. El segon, format per un mestre racionalista, aprengué a llegir i escriure gràcies al que aleshores ja batejaren com a “Universitat del carrer Entença”, fins al punt que, intel·ligent i bon organitzador, acabà essent secretari general de la CNT. Tot plegat, en el context dels fracassos republicans (espanyol i català) a l'hora de bastir una societat més justa i equitativa, aquesta combinació de forces (la idea i la violència) propicià una revolució que sorprengué tothom. Molts ni tan sols imaginaven que allò que es coïa a la perifèria del sistema ocuparia, màuser en mà, els carrers de la ciutat, repartiria menjar gratis a l'hotel Ritz, ocuparia el Foment, o col·lectivitzaria el Liceu.

El mite Barcelona sorgeix aquí. És l'únic lloc on es produí una revolució llibertària radicalment igualitària. L'obsessió historiogràfica per minimitzar-la o ocultar-la, l'ha magnificada i ha ajudat a difondre-la entre la dissidència europea, crítica amb el capitalisme, i també amb l'esquerra de matriu marxista, que la desqualificà i combaté. Tot plegat, ha propiciat la idea de la Barcelona ciutat revolucionària, que avui atreu i enlluerna bona part de l'univers anticapitalista i atorga aurèola de capital de la dissidència.

Quan es llegeixen les anàlisis vigents sobre tot allò que s'ha denominat “antisistema” resulta temptador pensar en l'error de Planes. El periodista considerà els “gàngsters anarquistes” com un fenomen aïllat i curiós, com a grups de conspiradors que feien servir la violència com a pretext polític i en profit propi, sense entendre que fou la incapacitat de la societat catalana a l'hora de satisfer les expectatives igualitaristes la que possibilità una revolució on els García Oliver acabarien exercint d'avantguarda revolucionària empesos per centenars de milers de catalans decebuts i ressentits contra el poder. Que s'hagi passat de 200 a 2.000 activistes violents resulta del tot irrellevant, més enllà de desviar l'atenció respecte de la gran demostració de desafecció popular del 29 de març. Que s'emfatitzi les destruccions de mobiliari urbà i béns privats no pot ocultar que els incidents no foren superiors als de vagues generals anteriors, i per sota de les mobilitzacions dels vuitanta contra la reconversió industrial. Que posi l'accent en la participació d'italians recorda les queixes de la burgesia catalana del XIX que atribuïa la responsabilitat de l'anarquisme a l'“element estranger”. Que es parli de contenidors incendiats tracta inútilment de fer oblidar que aquell dijous persones normals, mentre empenyien el cotxet amb llurs criatures, cantaven consignes pujades de to contra el sistema econòmic actual, altrament dit capitalisme.

En circumstàncies normals, a les persones normals ens repugna que qualsevol individu trenqui vidres, cali foc, faci malbé mobiliari urbà o apedregui la policia. El problema és que la conjuntura econòmica i social s'està deteriorant. I que, malgrat que les famílies normals estan carregades de raó en les seves reivindicacions, els mecanismes democràtics són en fallida. Quan no hi ha respostes raonables de qui pren les decisions, quan els mecanismes lícits no serveixen, la creixent desesperació pot conduir la gent normal a deixar de creure en la democràcia, i acabar consentint solucions rupturistes. Això ja va passar en els anys trenta, quan la majoria social no es va oposar als totalitarismes de dretes o d'esquerres. La irracionalitat es pot instal·lar en el capteniment col·lectiu, i això pot implicar tolerar o empènyer l'actuació irracional d'uns pocs. Aquest és el veritable perill. Podrem aprendre del passat? 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.