Neoteodicea

Segons que sembla, el terme teodicea (a partir del grec theos –Déu– i dike –justícia–) hauria estat encunyat el 1710 per Leibniz. A fi de designar aquella part de la filosofia o de la metafísica o de la teologia (la disciplina va a gust del consumidor) que tracta de l'existència de Déu i dels seus atributs, amb especial referència a la justificació d'aquell davant els mals que assolen el món.

Ara així, doncs, com un desplegament retòrico-conceptual per enfortir la fe en l'Ésser Suprem tot rebatent alhora tanta de possible objecció a fer-li per totes les injustícies i malvestats contradients de la bondat i de l'equanimitat que se li suposen.

Els temps han canviat, però. I la secularització, ai!, sols sembla haver servit per desplaçar la religió transcendent i divina per una altra de mundanal i laica, però no menys “relligant”: el futbol.

D'on també el fet que hagi calgut generar els aparats argumentatius i les pràctiques rituals corresponents per igualment fonamentar-la i validar-la.

És llavors en aquest sentit que George Steiner, en un dels llibres que diu no haver escrit, concretament el dedicat als Períodes lectius, afirma categòric que, avui, “la veritable teodicea és el bombardeig futbolístic”.

Doncs sí. I prou n'estem tenint una mostra aclaparadora ja de fa dies, a propòsit d'un club que, si pretén ser-ho més, és com a mer succedani del fet que el país on juga no és sinó colònia. I vinga repetir-nos que, encara que perdi, el tal club existeix, i que res no hi fa que, com a Déu, li crucifiquin el fill (de nom en aquest cas com el d'un digne cantant melòdic que vaja homònim li ha sortit), i que tot és pel nostre bé, i que ens salvarem segur si hi creiem, i que res de cercar models altres enlloc més, etc.

Decididament: en qüestions de teodicea es pot ser agnòstic; però en les de neoteodicea, cal ser ateu.