Un any després d'Abbottabad
Si l'ordre era executar Ben Laden, l'operació,
a més d'il·legal, era moralment repugnant
ja que suposava prioritzar la venjança en detriment de la justícia
Matinada del 2 de maig del 2011, quatre helicòpters aterraven a Abbottabad (Pakistan) i vint soldats d'elit de la Marina dels Estats Units assaltaven la mansió fortificada d'Ussama ben Laden. Quaranta minuts després el cos sense vida del líder d'Al-Qaida era traslladat a la base militar de Bagram (Afganistan) per comprovar la seva identitat i, després, des del portaavions USS Carl Vinson es llançava el cos llastrat a l'oceà Índic. Es volia evitar que la seva mort es convertís en un mite i la seva tomba en un centre de pelegrinatge de fanàtics de la gihad. Una operació polèmica des de la paraula clau per designar-la, Geronimo EKIA (acrònim de Killed In Action, enemic mort en acció), puix que Gerónimo (1823-1909) fou l'últim líder de les tribus apatxes, fins a la sospitosa manca d'imatges: mesos després el grup Anonymous difonia a WikiLeaks una sèrie d'e-mails de l'empresa d'intel·ligència Stratfor que apuntaven que el cos de Ben Laden es custodiava en una base militar de l'Estat de Delaware.
El govern pakistanès protestà per no haver estat advertit prèviament de l'acció militar i el Parlament d'Islamabad la condemnà, instà a revisar les relacions amb Washington i recordà que la lluita contra el terrorisme internacional havia costat al país la mort de 30.000 civils i de 5.000 membres de les forces de seguretat. Havia estat una operació il·legal ja que s'havia actuat en territori d'un país sobirà sense el seu consentiment. I sorgia la pregunta de si Ben Laden no podia haver estat capturat viu per sotmetre'l a judici. Pel govern de Barack Obama, el judici presentava avantatges, obtenir informacions útils per a la lluita contra el terrorisme internacional, però, també, desavantatges, publicitat del discurs gihadista, enaltiment de Ben Laden a ulls dels seus seguidors i, sobretot, desvelar maniobres de la dècada dels vuitanta que podien comprometre els serveis d'intel·ligència americans. Si l'ordre era executar-lo, l'operació, a més d'il·legal, era moralment repugnant ja que suposava prioritzar la venjança en detriment de la justícia.
I resta encara l'ambigüitat del Pakistan en tot l'afer: ¿Cóm fou possible que els serveis d'intel·ligència pakistanesos (ISI) no sabessin res de qui vivia en una fortalesa que havia costat un milió de dòlars? ¿Cóm havia pogut amagar-se Ben Laden durant tres anys en una ciutat de cent mil habitants situada a seixanta quilòmetres d'Islamabad? ¿Per què no havia reaccionat l'exèrcit pakistanès davant d'una operació militar que tenia lloc a cinc-cents metres d'una de les principals acadèmies militars del país? Massa interrogants sense respostes que apunten a una col·laboració forçada de l'ISI.
Un any després el balanç és, com a mínim, ambigu. D'una banda, la capacitat operativa d'Al-Qaida és a la baixa, la seva direcció està confinada a la regió de les Àrees Tribals d'Administració Federal del Pakistan (FATA) i protegida –o controlada– pel clan paixtu dels Haqqani, mentre que el seu discurs ha estat derrotat per la primavera àrab. De l'altra, la situació a l'Afganistan és cada cop més difícil i es negocia amb els talibans perquè participin en el govern i les tropes internacionals puguin sortir del país. La situació a FATA no és millor i ja no se sap qui controla qui: si l'ISI els grups radicals per utilitzar-los al Caixmir o els talibans pakistanesos l'ISI. L'ambigüitat del govern d'Asif Ali Zardari persisteix i la semifallida de l'Estat pakistanès comença a ser alarmant. Finalment, Obama confia que eliminar Ben Laden afavorirà la seva reelecció.
