Rebel·lió

Dimarts a Vilassar de Mar celebraven el Dia de la Dansa i la meva filla hi ballava una performance que havien estat assajant a l'escola des de feia mesos. La meva filla, com a bon plançó de pares independentistes, porta a les seves tendres espatlles moltes manifestacions i mítings, i fa voleiar l'estelada amb molta gràcia. Però ja podeu entendre que aquell dia arribar d'hora a Vilassar era importantíssim, o sigui que vam deixar córrer l'aturar-nos al peatge de l'autopista i fer un #novullpagar, no fos cas que la cosa s'emboliqués i féssim tard. Però què voleu que us digui, a mi em va quedar l'espineta, el neguit, i volia provar en la pròpia carn què se sent quan, després de tants anys, et permets una petita rebel·lió. O sigui que l'endemà –ahir– agafo el cotxe i cap al peatge falta gent. Anava ben informada, per si havia d'explicar a algú els motius de la meva insubmissió: els anys que fa que els catalans paguem religiosament a la concessionària –ja està més que rescabalada–, el greuge comparatiu dels peatges catalans vers la resta d'Espanya, el buit legal respecte del fet de no pagar els peatges i les mesures sancionadores que l'administració improvisa. La veritat és que el cor m'anava una mica de pressa. Vaig triar el carril manual, vaig aturar-me i, mirant de fit a fit el xicot de la garita, vaig dir les paraules màgiques: “Bon dia. No vull pagar.” El jove em va mirar amb cara de pòquer. Cap emoció, cap gest, ni a favor ni en contra de la meva decisió. Va tancar la finestra, va sortir, va apuntar la matrícula. Ni una paraula. Va tornar a entrar i va alçar la barrera, però el semàfor seguia vermell. Vaig obligar-me a esperar: no passaré –vaig pensar– fins que no es posi verd. Van passar uns escassos però eterns trenta segons. Alguns cotxes van començar a fer sonar els clàxons. Després el llum va canviar de color. Vaig passar, més contenta que un gínjol! Quin gust! Si m'arriba la multa ja us ho explicaré.