Fronteres horitzontals

Quan les accions del 15-M esclataven al carrer qüestionant la política, vaig veure el documental Tous au Larzac (2011) de Christian Rouaud. El film partia de quan el ministre de Defensa del govern de Charles de Gaulle, Michel Debré va escollir Larzac-Aveyron (Occitània) per construir-hi un camp de maniobres per a l'exèrcit. Els pagesos de la zona van decidir oposar-s'hi ferotgement i van començar un seguit de mobilitzacions per tal de defensar les seves terres. L'acció més famosa va ser una marxa a peu fins a París acompanyats d'uns quants milers de xais que van pasturar tranquil·lament en la gespa del Camp de Mart, davant de la torre Eiffel. La pujada al poder de Valéry Giscard d'Estaing no va alleugerir la situació i els pagesos van continuar lluitant, forjant un moviment solidari dins del qual varen sorgir algunes de les figures clau de la lluita contra la globalització, com José Bové. Les accions dels pagesos van durar deu anys, fins que les eleccions presidencials de 1981 van donar la victòria a François Mitterrand. Automàticament els camps varen tornar a ser per als pagesos i la proposta dels camps militars va ser oblidada.

Aquests dies, mentre Hollande promet derrotar Sarkozy i permetre que l'esquerra torni a l'Elisi, he pensat molt en la paràbola que s'articula al voltant del cas de Larzac. Els pagesos van ser persistents en la seva lluita justa, però per poder resoldre els seus problemes varen haver d'esperar que l'esquerra tingués poder. El cas Larzac posa en evidència que en la política la gran frontera és sempre la que separa la dreta de l'esquerra. Hi ha moltes qüestions que van més enllà de l'àmbit concret de les propostes ideològiques d'un partit determinat i tenen a veure amb la interiorització d'un pensament que ha de vetllar pels béns públics més enllà de les polítiques de privatització. Als anys trenta, en el temps del Front Popular, Jean Renoir va deixar-ho ben clar: les divisions no s'estableixen mitjançant les divisions nacionals, sinó a partir de les classes socials. Les fronteres no són verticals, sinó sempre horitzontals.

Ara vivim un moment en què la dreta a Catalunya, Espanya i Europa no fa més que mostrar el seu costat més ferotge mitjançant la política de retallades i amb el control policial de les llibertats en nom d'una falsa idea de seguretat. Malgrat això, crec que cal pensar que les esquerres existeixen. Per això la possible victòria de François Hollande a França és més necessària que mai. Constitueix un important antídot contra la por, la recessió i una aposta per l'esperança dels que vénen darrere nostre.