Economia domèstica

Quan els raonaments metafísics perden prestigi, quan, a còpia de glops amargs, s'esquerda la submissió reverencial que esperen del populatxo i creix la malfiança en els llenguatges críptics dels economistes i les seves savieses selectes i hermètiques, aleshores procuren situar la seva ciència arran de terra i comparen la macroeconomia i les seves complexitats amb l'economia domèstica. Per explicar per quina raó es veuen obligats a donar tantes males notícies que, per cert, a ells no els acostumen a afectar, no s'han d'estalviar esforços i, si cal, passen de la sofisticada lògica dels logaritmes a les rudimentàries sumes i restes familiars. Tothom ho pot entendre, diuen: els governs no han de gastar més del que ingressen, com a totes les cases. És curiós que s'esmenti la comptabilitat domèstica com a exemple ja que, precisament, si l'economia d'aquest país ara treu el fetge per la boca, és per l'enorme endeutament privat que, ves per on, els que avui ens sermonegen fent-se l'estret, l'auster i el virtuós, situaven en el camí de la felicitat.

Nosaltres no som ningú per debatre les taules de la llei econòmiques i altres revelacions divines amb teòlegs i doctors, però si, per persuadir-nos, han de recórrer als modismes, al refranyer popular i als arguments planers, això ja són figues d'un altre paner. Si hem de fer com a casa, sàpiguen els del govern d'aquí i d'allà i tota aquesta escola d'economistes cortesans que els acompanyen, que a les cases habitades per gent sensata es situa l'educació i la sanitat com a prioritats absolutes. I si per alguna cosa val la pena incrementar els ingressos o endeutar-se, és justament per aquesta. Al capdavall, difícilment trobarem una projecció més clara del futur i els seus horitzons que en la salut i la formació. I en la igualtat d'oportunitats de la prole, i en la justícia en el tracte, i en la cohesió dels que viuen sota el mateix sostre.

Un filòsof anguniosament lúcid afirmava que hi ha esperits que enterboleixen les seves aigües per simular que són profundes. Qui sap si aquest és el recurs que s'ha emprat per separar la política de l'economia, per ocultar-nos que el problema no és que es gasti molt sinó que es gasta malament i s'ingressa poc, per humiliar la democràcia i deixar-la en mans de savis que no es deuen a la voluntat popular. Com els que s'han reunit en aquesta cimera de banquers, que, des de les seves aigües tèrboles, mantenen que cal seguir deixant els nostres diners als bancs privats a l'1% perquè ells, després, ens els cedeixin generosament al 5%. Això, en economia familiar o macroeconomia deu tenir noms diferents però provoca la mateixa indignació. I en aquestes circumstàncies, en plena primavera, ara que tot esclata de vida, que els camps es mostren rabiosos de verd i l'aire pol·linitzat excita els esperits i anima les revoltes, no és estrany que hagin suspès per uns dies l'espai Schengen i portat vuit mil policies per protegir-los.