La ‘farça' de la farsa

Els tipus d'interès es mantenen. I tant que es mantenen! Aquest ha estat el principal resultat de la farsa del Banc Caneló Europeu (BCE). Els mitjans de comunicació ho han destacat amb ganes. I és cert: els mateixos tipus interessants amb els mateixos collars. La foto orgànica de família (en el sentit més mafiós del terme) del consell de govern del BCE a BCN de la cimera de divendres passat, per sucar-hi pa. O gens, i només cal triar contenidor. Primera cosa a constatar: 23 membres mascles (perdó per la reiteració); tot homes; cap dona, ni per casualitat; tots encorbatats amb el fals somriure que fa aquest personal quan posa oficialment per a la premsa gràfica després d'haver-se pixat de riure, a porta tancada, sobre tots nosaltres. Segona cosa a destacar: Mario Draghi, l'actualment president del BCE, d'ençà del novembre del 2011, és l'economista italià que entre el 1985 i el 1990 va ser director executiu del Banc Mundial; entre el 2002 i el 2006 va ser vicepresident per a Europa de la firma Goldman Sachs, i del 2006 al 2011, governador del Banc d'Itàlia. Informeu-vos sobre què fa i a qui serveix el Banc Mundial, de la situació actual de la Italià de l'altre Mario (Monti) i confirmeu que efectivament Goldman Sachs va estar involucrat en l'origen de la crisi de Grècia del 2010-2011, amagant el dèficit real dels comptes de l'Estat grec; de fet, Draghi va ser preguntat en el comitè econòmic del Parlament Europeu per les seves activitats en relació amb aquest ocultament. Tots dos han estat premiats: Mario presideix el BCE i Goldman va rebre, el 2008, 10.000 milions de dòlars de la Reserva Federal nord-americana per fer front a la fallida. Aquesta és part de la farça. Hi ha varietats regionals per al farciment en funció de les sobres locals. Rato de Bankia. Todó de Catalunya Caixa. Però ara parlem d'El Pavo. La tradicional pasta –els mercats no confien en cap altra– que cal per embolcallar tota la farsa descrita. Cal embrutir-se les mans, en saben un niu; barrejar-ho tot, en són especialistes, i, amb cura, dipositar-ho tot com rotlles de primavera en una plata atractiva que banyarem amb beixamel. Mantega (del tango de París de maig), llet (sinònim de sort) i farina ben treballades ens poden permetre ofegar farsa i pasta. La nou mosquejada és el toc definitiu. El formatge, el toc gratinat. Ja estan llestos per cruspir-nos-els. Però, que consti: per a canelons, de debò, els de la meva mare i els de divendres de la Montserrat de Can Roca! Rebutgeu imitacions, fem-ho per totes les mares.