El banc dolent
Fa 32 anys, el 1980, vaig suggerir al Banc d'Espanya la constitució d'un banc dolent. Aleshores era el secretari del consell d'administració de la Corporació Bancària, una societat constituïda pel Banc d'Espanya (d'un 50%) i per la totalitat de la banca de l'Estat (l'altre 50%). L'expressió banc dolent no existia, però el concepte era clar. S'havia iniciat una crisi bancària i proposava traspassar tots els actius tòxics o dolents dels bancs afectats per la crisi a una entitat que els gestionaria. No hi havia experiència sobre aquesta solució.
Durant la dècada dels anys noranta, la banca sueca en va constituir un, i va anar prou bé. Però Suècia és un país seriós, i Espanya ni ho era ni ho és. S'està parlant poc o molt de constituir-ne un amb els actius immobiliaris de les caixes d'estalvi o els bancs. Potser val la pena explicar el seu gran avantatge, el seu gran inconvenient i per què serà difícil desenvolupar-lo en un Estat com el nostre.
El gran avantatge d'un banc dolent és que suposa el sanejament immediat d'una entitat financera, que pot continuar fent la seva feina, descarregada d'uns actius dels quals es desconeix el valor, però malejats. Compte aquí! Els bancs i totes les empreses mercantils estan obligats a passar a pèrdues el que són actius sense valor; però en una crisi econòmica n'hi ha –fa 32 anys eren valors industrials i ara són valors immobiliaris– que no sabem el que valen, ja que el mercat s'ha ensorrat i no és indicatiu. Un banc dolent que els gestioni pot esperar fins que es restableixi la normalitat i, aleshores, vendre'ls. el 1985, quan se superà la crisi d'aquells anys, els valors industrials i alguns d'immobiliaris recuperaren àmpliament el seu valor inicial. Si volen, els puc donar el nom d'una sèrie d'empresaris, catalans i no catalans, que van fer el negoci de la seva vida en comprar actius tòxics, que van resultar una ganga. I començaria pel Banco de Vizcaya, la V del BBVA, que comprà Banca Catalana a preu de saldo, i pel de Florentino Pérez, l'actual president del Real Madrid.
El problema és saber on es troben els recursos per crear un banc dolent. Si són públics i afavoreixen interessos privats, hi podria haver queixes raonables d'aquells que no han estats afavorits. És el que podria passar si es creés un banc dolent per solucionar els problemes de Bankia, l'antiga Caja Madrid presidida per Rodrigo Rato i la valenciana Bancaja, en primer terme. I els capitals privats no aniran a cobrir el capital d'un banc dolent, si no és amb garanties serioses, que només pot donar l'Estat. La solució correcta seria la mixta (capital públic i privat), però tal com estan les coses i amb pocs bancs o caixes d'estalvi per sanejar, em sembla que hem fet tard.
Aquest no és un país seriós, perquè bancs i caixes, en general, tendeixen a enganyar-se els uns als altres, i també al Banc d'Espanya, amb una gran naturalitat. No hi ha cap banc o caixa que confiï en els valors que donen altres sobre els seus actius. I el Banc d'Espanya té tendència a aplicar criteris catastrofistes, perquè no diguin que vol afavorir els bancs.
