Caram, la Lucía

Hi ha dies que se't fan eterns, i no pas per pesats, sinó per intensos. I aquesta és la sensació tinguda, i mantinguda, les darreres 24 hores, per culpa, a causa, gràcies a l'energia de centenars de bagencs i bagenques, capitanejades energèticament per una dominica argentina que es diu Lucía Caram. Ahir amb una amfitriona de luxe, l'Obra Social de Catalunya Caixa, a la seu social de la Pedrera, empresaris, periodistes, voluntaris de la Fundació Rosa Oriol, sindicalistes, estudiants i alguns “mediàtics” provant de posar paraules a la realitat, vam aconseguir, com bé va dir un dels organitzadors, en Gerard Guiu, connectar-nos. Connectar-nos des dels valors compartits i la necessitat de transformació. Amb la discrepància necessària que fa intel·ligent i necessari el debat, amb la constatació de màximes com ara: la crisi ha de suposar una oportunitat a la transformació, als canvis necessaris d'allò que ha deshumanitzat l'economia i la societat; els valors socials del país són sòlids, entre la societat civil i també (sí, sí, també, intèrprets malintencionats de les meves paraules) al món de l'empresa; i potser posar un punt necessari de catarsi en la recerca de la bondat del sistema, en una necessària constatació d'allò que no hem fet bé, per ser autocrítics i mirar de rectificar. Hem de retrobar el valor de la humanització de l'economia, que segons paraules d'Àlex Rovira no és res més que una representació de la nostra psicologia com a comunitat. Hem de permeabilitzar un món de l'empresa que potser investiga valors de l'emprenedoria social, però no s'interrelaciona amb aquesta societat civil mobilitzada que trepitja el sud a casa nostra. I sobretot, sobretot, hem d'aprendre a escoltar, a mirar dins les nostres accions, per rectificar allò que hem destruït, i provar de construir alguna cosa nova, que sense bonismes, beneficiï la nació, en el sentit més social que vulgueu donar al concepte.