15-M: pedagogia i frustració
Un any després que el moviment 15-M comencés a caminar amb ganes de canviar l'estat de la democràcia a l'Estat espanyol, les coses estan pitjor des de tots els punts de vista. L'atur no ha deixat de créixer, l'economia no rutlla, l'euro boqueja, i tot l'activisme que havia de regenerar “el sistema” no ha aconseguit res de palpable ni mínimament factible. Si pretenien ser un moviment polític potser també el podríem jutjar segons les seves pròpies exigències: ¿què han aconseguit? ¿On és la gran reforma sorgida de les places que havia de “reiniciar el sistema”? Recordem que alhora que se'ns volia fer creure que el poble volia un canvi radical en les formes d'administrar la vida en comú, les majories democràtiques s'expressaven poc després a les urnes a favor dels partits de l'ordre i l'austeritat.
Tot això acaba tenint resultats; no es perverteixen els termes, les institucions i les dinàmiques sense pagar una factura. Una vegada més, es produeix una palpable degeneració de la retòrica política de molta envergadura, que ens mostra la seva pitjor vessant en les declaracions que el passat Primer de Maig va fer la diputada Elena Valenciano –per exemple–, quan ens va recordar que el partit en el govern no havia de confondre “la majoria social” –contrària a les retallades, és clar, i que parla per la seva boca– amb “la majoria política” que havia donat la majoria absoluta al PP en les passades eleccions.
Quan tothom comença a fer conspirar “el poble” –o “la majoria social”– a favor de les pròpies idees o interessos, quan tothom veu “el poble” unitari i anhelós rere les pròpies opcions i se n'erigeix en portaveu perquè sí, és que estem entrant en una dinàmica vergonyant, on el recompte de vots s'ha substituït per l'enquesta agafada pels pèls en un portal d'internet o per la lectura dels pòsits del cafè –500.000 segons els organitzadors; 10.000 segons la policia, etc.
Amb independència de l'encert en la gestió d'aquests partits en el govern (nefasta pel que fa al PP a Madrid), el moviment popular que havia de decidir al marge de les institucions sobre qüestions tan delicades com ara la immigració, l'habitatge, la propietat dels bancs, la llei electoral i la gestió hospitalària, pot demanar-se també si potser no ha arribat l'hora de fer una mica d'autocrítica. Perquè al final, tot està com estava: bons sentiments de germanor i repartiment de la feina i la riquesa, que potser tenen el seu sentit en petites comunitats que col·laboren i es relacionen al marge del mercat o les relacions laborals, però que no poden servir per gestionar una societat de masses que participa d'una dinàmica europea i del pols de la globalització.
Fet i fet, massa consignes ens recordaven els anys seixanta i la lluita antifranquista, un cert esperit ingenu i sentimental que feia una mica de gràcia donades les circumstàncies: una impugnació a la totalitat de les institucions, no el plantejament de mesures factibles o contrastades per alguna mena d'experiència. La contracultura pesava més que el llegat del pensament d'esquerres, i això ho aboca tot al patetisme o la gestualitat finalment comercial: la venda de samarretes, i l'esperit d'una joventut que vol viure el seu Maig del 68, etc.
I per això, quan sí que s'arribava a sentir alguna proposta viable, resultava que ja la podíem llegir –sovint des de feia molta estona– en algun programa electoral d'alguns dels partits més afins a aquestes posicions; així, Iniciativa-Verds, els diputats d'aquesta formació van ser els que més van acabar patint les agressions dels assetjants del Parlament català, potser perquè des d'una certa generositat –i ingenuïtat ideològica– van ser els que més es refiaren de la proximitat física amb els manifestants hostils.
Per altra banda, ¿qui creu encara que des de les places i amb mètodes assemblearis pot originar-se un corrent d'idees regenerador, nou, amb plans impensats fins llavors? El debat popular i l'ajuda mútua són totalment defensables: però que no ens vulguin fer creure que poden prescindir de l'experiència històrica, de les institucions depurades pels segles i les idees polítiques sorgides de la millor Il·lustració. Que cada generació vulgui començar des de zero la història política d'Occident –emulant els grecs dels temps de Pèricles des d'una visió idealitzada– no deixa de ser una mica grotesc. ¿I amb quina legitimitat, a més? ¿Qui arroga el poder de decidir a una assemblea de barri com hauria de ser la nova llei hipotecària?
Crec que és positiu el desvetllament crític que el moviment volia posar sobre la taula. Ara bé: la qualitat de la democràcia depèn d'un equilibri entre la llibertat, el poder de l'electorat i una certa idea de progrés que la crisi econòmica ha vingut a posar en quarantena. I si el debat perd les formes es transforma en el regne de l'eslògan, en la llei selvàtica dels que criden més fort o aconsegueixen atraure els mitjans de comunicació amb una gestualitat expeditiva.
I tampoc no oblidem la cultura política: una ciutadania crítica és una ciutadania formada, i ens podríem demanar si abans de parlar de determinats temes no podríem fer abans l'esforç de saber exactament què fa un secretari d'estat, una diputació o el Banc Central Europeu.
Hi ha molts motius per queixar-se –cada minut més–, però la democràcia imposa unes formes, uns procediments que gràcies a les institucions poden garantir que els problemes principals trobin un ressò adequat. No convé agafar-se la democràcia per l'ansa que més crema: demanar-li solucions immediates és no acabar d'entendre de què va tot això.
