Modèstia

És sabut que els humans som donats a confessar els nostres pitjors defectes: “sóc massa modest”, “sóc massa perfeccionista”, “sóc massa bona persona”... És insuportable. Vivim voltats de tanta beatífica virtut que fa fàstic. Per això el meu amic, l'immodest, se'm desfoga de tant en tant. És un fustigador de la falsa modèstia. Que no ho veus, em diu, que la paraula més popular del diccionari és “jo”? Que no ho veus que la primera font d'autoritat és l'autocita? Que no ho veus, crida com un boig, que tots aquests que estan sempre encantats de veure't, encantats de retrobar-se amb amics i familiars, viuen el moment àlgid del dia quan s'entreveuen la pròpia carona al mirall? El primer gloriós contacte visual amb el seu millor amic el tenen tot afaitant-se, cada matí. La resta és literatura. Davant del mirall es produeix un fenomen d'amor a primera vista que esdevé un enamorament perdurable. “Vols dir que no en fas un gra massa?”, miro d'asserenar-lo. No, home, no! Aquí el més beneït està convençut que si un dia escriu un llibre titulat “Humilitat” serà una obra definitiva, un pas endavant difícilment superable. “Humilitat”: una obra mestra, un llibre sublim!... Sembla que ja s'ha desfogat una mica.

Més relaxat em diu: “A mi m'agrada en Churchill, ja ho saps. Mai no es va vantar de modest. Se'n fotia, dels modestos.” Em recorda la que li va engaltar al líder de l'oposició: “El senyor Clement Atlee és un home modest que té molts motius per ser-ho.”

D'acord, em diu encara, l'arrogància és desagradable però almenys no és llefiscosa. I encara té temps d'explicar-me'n una altra del seu ídol, una prova més de l'admirable, indiscutible, immodèstia del vell Winston: “Un dia el seu nét va entrar al seu estudi mentre preparava un dels seus discursos. Avi, li va dir, és veritat que ets l'home més important del món? I tant que sí, va bramular Churchill. I ara fot el camp!” Allò era un avi!, crida triomfalment. I ara sí, més tranquil i content, se'n va carrer avall tot estarrufat.