Amor de pare

A dos quarts de quatre de la matinada del 24 de febrer del 1994, el general Ratko Mladic, que dormia a la seu de l'exèrcit serbobosnià de Han Pijseak, es va despertar sobtadament. Va sentir que el cor li feia un tomb, tenia la impressió que alguna cosa terrible acabava de passar. Després de comprovar que no hi havia motiu d'alarma a la caserna, Mladic se'n va tornar al llit. En aquell moment va sonar el telèfon. Era el seu fill Darko, des de Belgrad. La seva germana Anna s'havia suïcidat. S'havia engegat un tret al cap. L'escriptora barcelonina Clara Usón ha refet la història d'Anna Mladic. Ha ficcionat, en un magistral llibre que et sacseja i regira, La hija del este, la pèrdua de la innocència de la filla del genocida i criminal de guerra, responsable de la massacre de Srebrenica, dels milers de morts del setge a Sarajevo, que dilluns es tornarà a asseure davant del Tribunal Penal per a l'Antiga Iugoslàvia, a l'Haia.

Com es va trencar el miratge d'Anna Mladic? Una brillant estudiant de medicina que adorava el seu pare. Un home que tenia una cara dolça, amable amb el veïnat, que s'estimava la família, gos inclòs; la mateixa persona que va fer una neteja ètnica que encara avergonyeix Europa.

Durant un viatge d'estudis a Moscou, sense censura informativa, va saber de les atrocitats del seu pare. Trista, abatuda, sembla que no va poder més i es va disparar amb la vella pistola Zastava, la predilecta del seu pare. La venjança de Mladic, convençut d'una conxorxa, encara va ser pitjor.

Un altre artesà del mal en aquesta vida, el sanguinari pistoler de la FAI Manuel Escorza, també va tenir una doble cara. Aquell tolit de cos i ànima, que durant els primers mesos de la Guerra Civil va assassinar com el que més, apareix a Crim de sang de Sebastià Alzamora. Miquel Mir, o Paul Preston han recollit les seves proeses: centenars de morts, gent de dreta, clergues, i també militants de la CNT i anarquistes que fugien del seu control.

Doncs bé, aquest home també va ser el millor pare del món. A Xile, on es va exiliar, va ser un erudit crític d'art i de cinema, amb premis i tot. La seva filla Nuri, localitzada i entrevistada per Adolf Bertran a Catalunya Ràdio, ho ha descobert ara: i en l'exercici de pair-ho mira cap a Robespierre, a qui l'ideal també va fer cavalcar sobre la mort dels altres. Deu ser així com es fan els herois, amb les mans tacades de sang, les mateixes mans que agombolen una filla.