Opinió

La crisi castiga els governs

La Generalitat pateix una asfíxia financera pronosticada fa 30 anys per Trias Fargas

La crisi econòmica castiga els governs europeus en el poder i l'oposició ocupa el seu lloc. Ha passat a Espanya, França i la Gran Bretanya; només parcialment a Itàlia, ja que allí el guanyador ha estat la tecnocràcia. I no em parlin de Grècia, perquè tal com van les coses, potser haurem de recordar que aquell país fou el bressol de la tragèdia. El que resulta sorprenent és que el canvi es produeix indistintament de si els que manaven eren conservadors o socialistes. Els votants castiguen el partit en el poder, sigui de dretes, d'esquerres o de centre, fessin el que fessin, i en col·loquen un altre en el seu lloc, de diferent signe polític. Dit d'una altra manera: les polítiques més de dretes o més d'esquerres han fracassat en tots aquells casos. I em temo, pel que anem veient, que els seus successors estan perdent o perdran suport popular, ja que la crisi és molt enverinada.

A nivell europeu, i potser també a nivell de l'Estat espanyol, la gent està cansada dels polítics, i no els valora gaire, al marge de simpaties polítiques. Fa un parell de setmanes els qualificava de mitjanies, perquè així veig personatges com Rajoy, Cameron i Hollande. Cap d'ells sembla tenir sentit de l'humor, que és un dels pitjors defectes d'un polític. Fan plorar més que riure i això és gravíssim per a la democràcia i per a l'Europa que hauríem d'anar construint, però que ara està tan parada com qualsevol nova urbanització a casa nostra.

No hi ha lideratge. I aquest depèn més d'un projecte que d'unes mesures econòmiques concretes. Per tirar endavant un projecte fa falta consens i l'oxigen necessari per respirar. En aquest moment a Catalunya no tenim ni oxigen, i a Europa no sembla haver-hi cap mena de consens. La Generalitat pateix una asfíxia financera premeditada, anunciada ja fa prop de 30 anys per Ramon Trias Fargas, que es proposa donar les culpes al missatger, més que al responsable del missatge. I a Europa hi ha un desori general, atiat per una crisi inferior a la nostra, però suficient per crear neguit i crítiques contra els polítics, del color que siguin. Amb el perill que en aquestes circumstàncies surtin eixelebrats com aquest partit neonazi a Grècia. No oblidem que Hitler i el nazisme varen créixer gràcies a la Gran Depressió que s'inicià el 1929 i al mal tracte que reberen els alemanys, després de la Primera Guerra Mundial.

Personalment, crec que el projecte per als estats europeus seria fer passes endavant en la construcció d'una Europa política. Les crisis econòmiques es poden aprofitar per fer aquests avenços, si hi ha líders que ho veuen clar. Mesures, però sobretot projecte, que és el que pot crear il·lusions i permetre aguantar les bufetades que anem rebent. Una Europa política podria ser també un bon projecte per als catalans, sempre que hi estiguem prou ben representats.

Mentrestant, Catalunya té un projecte mínim, que és el pacte fiscal. Si en aquestes circumstàncies no aconseguim posar-nos gairebé tots darrere seu, haurem d'esperar la propera invasió dels gots per aconseguir un acord entre els catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.