Que fàcil és manifestar-se

Una part, important i habitual, de la premsa –inclosos els mitjans públics, que per això deuen ser públics– va celebrar ahir amb entusiasme de sectari l'èxit de les manifestacions del 15-M. A Barcelona hi havia gent, en efecte. Segons aquest mateix diari, 90.000 assistents, en un càlcul que el cronista considerava “generós”. I sense incidents, perquè, seguint el mateix relat, els avis que toquen la flauta van quadrar l'ordre aquesta vegada. L'edat ho aplana tot. Enhorabona. A Lleida i a Girona la cosa va quedar molt més deslluïda. No serà aquest pobre columnista qui tragui mèrits a la protesta. Protestar avui dia és un deure cívic. Però hauria de ser molt més deure i molt més cívic intentar resoldre els problemes que ens han i hem generat. Sense perdre el món de vista. El lector vocacional hauria de llegir aquesta setmana l'article de Joan Francesc Mira a El Temps, que diu sagaçment que no patim una crisi, sinó “el retorn a la normalitat”. Perquè amb flautes o sense, manifestar-se continua sent l'opció més senzilla.