Culpa

El govern espanyol confia molt –massa– que les dures imposicions pressupostaries a les comunitats autònomes, consagrades en el Consell de Política Fiscal i Financera, faran el miracle que l'Estat espanyol es pugui continuar endeutant a l'exterior sense haver de pagar uns interessos prohibitius, com passa els últims mesos.

Potser m'equivoco, però em temo que les coses no aniran tan rodades com s'espera el senyor Montoro. Al marge que d'aquí a un parell de mesos tindrem un ensurt de l'alçada d'un campanar quan aflori l'autèntic forat negre del sistema financer –el del deute privat, que no para de créixer per la crisi–, els efectes de l'estalvi de les comunitats autònomes seran molt menors de l'esperat. I no serà perquè algunes intentaran esquivar les seves obligacions, que això potser passarà, sinó perquè el nucli dur del problema és el deute de l'Estat. Que, per cert, sembla que no es vol prendre ni una cullerada de l'oli de ricí que sí que fa beure a glops als altres; i als catalans, més encara.

És a dir, que per molta austeritat que es faci als territoris, els números seguiran sense quadrar. Davant aquesta situació i la comprovació que el deute no s'abarateix, el govern espanyol farà, amb tota probabilitat, dues coses. Primera: estranyar-se que Europa no tracti millor Espanya. Segona i més important: atribuir la culpa a les autonomies i imposar-hi un altre pla d'ajustament que arribarà fins a la intervenció.

El que sigui, menys admetre que ells, l'administració estatal, tenen una part –molt gran– de culpa en tot aquest desastre.