Ponents

El millor homenatge a Joan Sales, ara que fa cent anys que va néixer, l'està fent, mal m'està dir-ho, Òmnium Cultural Gironès. Encara hi sou a temps, perquè les conferències al voltant de la seva figura i d'Incerta glòria s'allargaran fins al desembre. L'últim dia teníem dues ponents de luxe, la Laura Borràs i la Montserrat Casals, dues dones de casa. (Un incís: no fa gaire em van convidar com a ponedora en un acte: vaig tenir un esglai! Però no, no volien pas que fes cap ou, només és que es pensaven que ponedora era el femení de ponent!). Un, una ponent de luxe, per a mi, és algú que sap coses i que sap com les ha de dir. Saber-ne molt no vol dir forçosament posar-se el públic a la butxaca: hi ha conferenciants repetitius, alguns són massa seriosos, n'hi ha que no s'entén què volen dir, n'hi ha que no saben acabar i n'hi ha de massa pagats d'ells mateixos. Jo tinc la teoria que, com més intel·ligents, més clarament s'expliquen: si ho entén tothom és que ho han fet molt bé. La Laura Borràs va ser brillant, rigorosa, divertida i lleugerament profunda. La Montserrat Casals ens va tenir clavats a la butaca, expectants, amb ganes de més i més, desitjant que surti la biografia que prepara. Sentint-les vam disfrutar i aprendre; vam aprendre precisament perquè vam disfrutar. I jo vaig desitjar, mentre les escoltava, que la meva filla tingui al llarg de la seva vida docents –tres o quatre– que li injectin el verí de la curiositat i la passió. Perquè tots vam sortir de la Casa de Cultura disposats a llegir o rellegir Incerta glòria. I si la sessió no hagués estat rodona, la cirereta la va posar una dona del públic que ens va explicar que Joan Sales era el seu padrí, i que en feia, i que quan li donava diners li recomanava sempre que es comprés llibres. Ja sé que no tots els padrins són Sales, però si s'exerceix el càrrec amb amor i gràcia, la relació entre padrins i fillols és molt especial. Però –ai las!–, això també s'acaba.