Coses dels Estats Units

Passen tantes coses, i tan greus, en el nostre entorn immediat, que ens hem distret una mica de les novetats que ens anaven arribant dels Estats Units, en particular al voltant de la nominació del candidat republicà i del camí que va seguint Mitt Romney per aconseguir ser l'oponent de Barack Obama. Potser l'única notícia rellevant que ha transcendit vistosament aquests últims temps, al costat de la guerra de vídeos centrats en l'economia, és l'espectacular declaració de l'actual president nord-americà dient literalment que “per a mi, personalment, és molt important afirmar que les persones del mateix sexe s'haurien de poder casar”. Com és natural, unes paraules ressonants com aquestes, d'una transcendència que no s'escapa a ningú, van commocionar el món polític americà, fins a l'extrem que les congregacions religioses s'han vist obligades a anar-s'hi pronunciant, l'una rere l'altra, i que un setmanari en hores baixes com Newsweek ha tingut la gosadia de destinar-li una portada amb un titular tan trampós i polèmic com “The first gay President”...

El cas és que, per la malaltissa relació que sempre s'estableix entre religió i moral sexual, s'ha tornat a posar de manifest el pes que les creences tenen en la vida dels nord-americans i en les campanyes polítiques del seu país. En l'àmbit dels republicans, això no ha deixat mai d'estar a primer rengle, per raons que tothom coneix i també, més particularment, perquè no pot oblidar-se que el futur candidat és un membre conspicu de l'anomenada formalment Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies –o sigui dels mormons–, per a la qual va ser missioner durant trenta mesos a França. Però és que els cronistes d'espectacles ens expliquen també que a Broadway s'està produint en els darrers temps una acumulació sorprenent d'obres de caràcter religiós a les cartelleres. La revifalla s'expressa, és cert, en la recuperació d'obres conegudes del passat com ara Jesus Christ Superstar, Godspell o Leap of faith, però la que té més èxit de públic és una que es titula precisament The book of mormon, és a dir, El llibre dels mormons.

Tornant a Mitt Romney, no és cap sorpresa per a ningú que reaccionés a les paraules d'Obama amb una reafirmació reiterada del matrimoni heterosexual com a únic admissible, cosa que li ha permès agrupar al seu voltant dues confessions tan diferents i fins i tot tan oposades com són els cristians evangèlics i els mormons. Malgrat els recels tradicionals dels primers envers els segons, no hi ha dubte que el rebuig a un president demòcrata que dóna suport a les unions gai els uneix a l'hora de donar suport al futur candidat republicà.

Mentrestant, i tan lluny com ens trobem de la lògica americana quotidiana, els europeus no podem deixar de sorprendre'ns un cop més de com la religió, en les seves infinites i pintoresques varietats, es fa present en el debat polític dels americans. Però hi ha àmbits de la vida dels Estats Units que no són tan visibles i en els quals les diferències entre demòcrates i republicans també es posen en relleu. Us parlaré, doncs, d'un de realment insòlit que no apareix en els mitjans d'aquí i que, tanmateix, també ajuda a entendre un país tan peculiar que, alternativament, és objecte del nostre rebuig i de la nostra atracció més vives. Em refereixo a la lluita soterrada en el terreny de la música country.

Potser cal començar recordant que, en el passat, aquesta forma privilegiada de la cultura popular de l'Amèrica blanca era vista amb un innegable menyspreu a les esferes més selectes de Washington, que hi veien una expressió només pròpia dels rednecks, és a dir, dels blancs rurals del sud, representats sovint com uns homes toscos, incultes i fins i tot dominats per l'alcohol. Tot al contrari de la visió que en van anar adquirint els sectors més conservadors i més concretament republicans, que hi van veure ben aviat una de les manifestacions més genuïnes del patriotisme americà. Per això Richard Nixon deia el 1974 que aquesta música popular “feia Amèrica millor”; per això Ronald Reagan afirmava el 1983 que es tractava d'una de les rares formes d'art purament americà, patriòtic en la seva ànima; per això George Bush hi trobava la seva música preferida; i per això, també, el cèlebre Tea Party s'ha fet acompanyar gairebé sempre de nombrosos cantants country en les seves trobades...

Conscients els sectors demòcrates i progressistes de la capacitat d'arrossegament dels intèrprets d'aquesta música en amplis sectors populars, els darrers anys han vist desenvolupar-se una guerra silenciosa i soterrada d'apropiació dels cantants més cèlebres per part dels dos grans partits nord-americans. I val a dir que les forces s'han equilibrat, que alguns intèrprets reconeguts s'han posat al costat de Barack Obama i que avui dia l'assimilació del country amb els sectors més reaccionaris gairebé ha deixat de ser políticament operativa. En aquesta dinàmica, la culminació de l'esforç de neutralització dels demòcrates s'ha pogut veure no fa gaire en una Casa Blanca convertida en Casa del Poble i amb l'actual president organitzant-hi un festival de música country amb autèntiques vedettes com ara Lyle Lovett, Dierks Bentley o, principalment, James Taylor, el conegut cantant que fa pocs dies va actuar al Palau de la Música Catalana. Finalment, i per si en quedava algun dubte, Obama no ha deixat de dir que, amb el temps, també ell ha anat aprenent a apreciar aquesta música popular que li és “tan estimada”. En fi, coses dels Estats Units en plena precampanya electoral...