Has de poder viure sense mi

Parlant de Melenchon, el candidat d'esquerres que ha decidit presentar-se a la mateixa circumscripció electoral on es presenta ella, Marine Le Pen ha dit: “No pot viure sense mi.” Potser té raó. De fet, el món és ple de gent que construeix un discurs que no sembla que pugui existir sense aquella gent, aquell partit, aquell equip de futbol o aquella comunitat humana a qui s'oposa. Sovint això es pot capgirar, però no sempre és així: no tots els espanyols diuen que viuen contra els catalans i, encara, tampoc, no tots els catalans –Duran i Lleida n'és un dels últims exemples– diuen que viuen contra els espanyols. Després del discurs de diumenge passat en el congrés d'Unió, a Duran s'han afanyat a felicitar-lo molts d'aquells que viuen no sempre contra nosaltres, però sí, també, ni que sigui en part, gràcies a nosaltres: Soraya Sáenz de Santamaría, que és del PP; Alfredo Pérez Rubalcaba, que, a efecte pràctics, és del PSOE-PSC; els amos de La Vanguardia, que sembla que ja estan bé en aquesta vida com sembla que també ho estan molts dels espanyols que viuen a Catalunya; Josu Jon Imaz, que era del PNB i que, a efectes pràctics, està tan mort com l'elefant aquell que va topar amb el rei fa no sé quantes setmanes. Jo ja sé que hi ha també molta gent que ha reaccionat contra el discurs de Duran, de la mateixa manera que també sé que acabaríem trobant algun rei que, en comptes d'assemblar-se al Rei Lleó que patim, s'assemblaria a un simpatitzant de Greenpeace. Però el que ara els vull dir és que m'agrada la gent que construeix el seu discurs no anant a la contra, sinó a partir del que creu. I em sap greu perquè jo, que hi coincideixo poc, diria que és el que va fer Duran ara fa just set dies. Fora, és clar, que el seu discurs anés contra Convergència. Sí, jo penso que Melenchon només guanyarà quan guanyi per mèrits propis i no perquè s'oposi a Le Pen. I això és tan possible com dir que continuarà agradant-nos seguir el Barça lluny de la lliga espanyola.