Crisi moral
Hi ha dues pors que molt probablement són una mateixa por. D'una banda hi ha la por que inspiren alguns (alguns, no tots!) sectors antisistema, que confonen la fèrtil complexitat del pensament amb l'efectisme simplificador de la consigna, que teoritzen sense límits pragmàtics de cap mena, i que mostren poc respecte per les regles democràtiques i per la dissensió d'opinions. I de l'altra banda hi ha la por que inspiren tants i tants polítics professionals i tants partits polítics instituïts, incapaços d'assumir responsabilitats òbvies, incapaços d'aplicar purgues, mancats d'iniciativa a l'hora de plantejar un nou model de gestió pública i un nou estil de governar basat en la moralitat, el respecte i el sentit de justícia. Al llarg d'aquests anys de vaques grasses hem conegut ministres, consellers i alts càrrecs de govern que et rebien amb els peus damunt les taules dels seus sumptuosos despatxos. I et rebien com si tu, ciutadà ras, fossis un súbdit o un autòmat d'aquella servitud voluntària que tan bé va diagnosticar Étienne de La Boétie a la precoç edat de 18 anys, una edat lluminosa per pronunciar veritats essencials. Aquests polítics dels peus enlaire s'equivocaven: faltaven al respecte als ciutadans i faltaven al respecte a l'exercici de la política. Creguin-me: veure com un alt càrrec polític i refistolat home de la cultura catalana conduïa procaçment les seves mans al paquet que formen els penis i els testicles al mateix temps que s'adreçava a un grup de persones educades tot etzibant-los un sonor “encara em tocaríeu els collons, amb les vostres crítiques”... veure això –deia– és tan instructiu com llegir cinc tractats de teoria política de cop. A l'altra part de l'escenari polític, més modest però no menys important, al llarg d'aquests anys tampoc no han faltat els napoleons de barri. Ens referim a aquests alcaldes i regidors de perfil absolutista, gent normal i corrent com nosaltres, sí, que han governat municipis petits i que bàsicament han concebut el poder amb un sentit patrimonialista. Creguin-me: és summament instructiu veure que un alcalde eludeix els dèficits democràtics i les zones obscures de la seva gestió tot etzibant-te un “si no t'agrada, et presentes tu, a les eleccions” (com si el poder fos un xec en blanc per a l'abús!).
¿Algú proposarà una revolució moral en l'exercici de la política? Qui és el primer de fer un gran pas?
