L'endemà del dissabte

Aquests dies –a les televisions locals de l'estat de Colorado, als EUA (o al web d'actualitat The Raw Story)– es pot veure un vídeo promocional que mostra una dona que no arriba a la trentena asseguda al mig d'un bosc volgudament ecològic que escriu a la mare amb un portàtil. “Estimada Mama”, diu, “abans bevia molt, era una bogeria; però ara que sóc més gran, prefereixo la marihuana; és millor pel cos, no tinc ressaques...; no sé si ho pots entendre...” L'anunci ha estat finançat per una ONG nord-americana que vol que la marihuana tingui el mateix estatus legal que l'alcohol, i s'està emetent ara perquè aviat els votants de Colorado seran cridats a les urnes per decidir si es legalitza –o no– la droga en qüestió.

No cal ser cap consumidor habitual de marihuana –ni cap llumenera– per veure que la il·legalització perllongada de la maryjane és una mostra de niciesa legalista que ha permès la creació de tot un submón clandestí d'abast mundial que viu del seu subministrament i la seva venda. Il·legalitzada per primer cop per Harry Anslinger, el primer cap del Bureau of Narcotics nord-americà (racista empedreït, Anslinger creia que la marijuana convertiria hispànics i afroamericans, que n'eren els principals consumidors llavors –anys trenta–, en uns maníacs sexuals violents), la marijuana estava a punt de tornar a ser legalitzada als EUA als anys setanta (les companyies de tabac fins i tot van preparar campanyes de publicitat per cigarrets “reforçats”), però els lobbies conservadors dels vuitanta van bloquejar aquests intents, de manera que els aficionats al cànnabis han continuat sent criminalitzats fins avui.

Una criminalització que al Regne Unit –on s'han fet informes sobre el tema– té un cost als contribuents d'uns 25 mil milions d'euros anuals (entre les despeses del sistema judicial, de les presons, de la policia, etc.). I aquí a Catalunya –i arreu– deu tenir un cost equivalent. És a dir, la legalització de la marihuana estalviaria una fortuna a l'erari públic; eliminaria una classe sencera de petits i grans delinqüents; reduiria, segurament, el consum d'alcohol (més addictiu i més nociu per a la salut); i a més a més ajudaria molta gent a aguantar estoicament els embats de la crisi alhora que faria que aquesta anés a menys. Per què, doncs, ningú no en diu ni piu?