Sis segons

Quan el nostre pare Aristòtil va definir la retòrica com “la facultat de veure teòricament allò que en cada cas és apte per a persuadir”, prou va afanyar-se a desplegar tot el tractat homònim sobre un tal particular. Sense parar esment, tanmateix, en el temps requerit –o simplement recomanable– per dur a terme aquesta acció de convenciment.

Ara hem sabut el lapse de temporalitat a esmerçar-hi: sis segons, no pas més. Així es pregonava, dissabte proppassat, des de les pàgines de L'econòmic, a propòsit d'un objectiu tan sensible com és la promoció del propi “aquí servidora (o servidor)!”.

És el cas, doncs, que a l'hora de vendre's un hom (o una don) com a mercaderia solvent, ha de saber engiponar-se un currículum que, com escau en època de fast-food, enganxi a cop de fast-word. Qui quan s'autopresenta no sap arribar i moldre, poc podrà col·locar-nos la seva moto. The End.

Deixem ara de banda les vàries consideracions a què es presten els consells que s'hi prodiguen amb una tal finalitat. (Com ara la tòpica hipervaloració de la imatge, fins al punt que una ortografia defectuosa és tinguda com un greuge contra aquella, no pas com l'exponent d'unes mancances prèvies en disciplina mnemònica i en destresa escriptòria).

I posem tot l'èmfasi en el gènere aquest tan d'ara del currículum. Qui més qui menys, talment el monsieur Jourdain molieresc amb la prosa, tothom es troba avui fent currículums sense ni adonar-se'n. Cosa amb la qual allò que no para de créixer, a través d'aquesta variant amb fins eminentment utilitaris i pragmàtics que li ha sortit, és l'anomenada literatura del jo (o de l'EGO, en molts casos).

Convindria llavors considerar aquests (sub)productes autobiogràfics com a dignes d'estudi no sols per part d'espiritats publicistes, sinó també de pausats filòlegs (com els competents especialistes de la Universitat d'Alacant).