CiU: preguntes i futur

Les entranyes de la política són complicades. Només els bons aparelladors saben com justificar amb eficàcia el perquè de determinades decisions i com teixir discursos creïbles (coherents?) de cara a la galeria, per no semblar que canvien el discurs en funció de com bufa el vent. Agafant l'argot dels aparells, per fer entendre que la geometria variable és tan útil com anar directe al gra per aconseguir els objectius de l'estratègia política.

CiU ha estat, històricament, un partit que ha nedat entre dues aigües: la mar calmada del centralisme i l'ajuda a la governabilitat –majoritària fins fa poc– i les aigües braves de l'independentisme –revestit de l'eufemisme històric que representa el concepte de sobiranisme i aclamat pel postpujolisme més dur. Aigües que, finalment, es van veure abocades a la col·lisió en l'últim congrés d'Unió Democràtica (UDC). Després del primer discurs de Duran i Lleida, reelegit líder del partit, el Twitter del convergent (i ex-JNC) Josep Rull bullia malhumorat per un discurs que xocava frontalment amb l'estratègia sorgida del congrés convergent de Reus. I, per molt que Duran va apaivagar els ànims cap al final del conclave, no va servir de gaire perquè el país notés el distanciament entre l'estratègia convergent i la democratacristiana.

L'ambigüitat ha estat la clau de l'èxit de la Casa Gran, de la recuperació de la Generalitat i la consolidació de CiU com a principal força política a totes les administracions catalanes. Però les tensions manifestes entre els dos socis de la federació poden marcar un abans i un després si els aparelladors nacionalistes no hi posen fre, si no tornen a donar coherència al discurs nacionalista i centrista de CiU. Però, cap a on anar? Queda clar que les joventuts dels dos partits aposten pel camí de l'autodeterminació, amb més èmfasi la JNC que la Unió de Joves que ha donat suport a la candidatura d'en Duran. Però és evident que els aparells de CDC i d'Unió ara mateix no miren en la mateixa direcció: mentre uns fixen els ulls a Europa, els altres encara volen veure Madrid (encara que sigui de cua d'ull com a capital d'una confederació).

El futur es preveu distret, i més amb els aires recentralitzadors que bufen des de Madrid. Serà prou sòlid el discurs independentista del postpujolisme per marcar el full de ruta de la federació, encara que la geometria variable marqui el dia a dia parlamentari? Serà creïble? Quin grau d'esmorteïment viurà durant les futures campanyes electorals, quan el nou poder convergent passarà l'examen dels votants? Fins quan durarà el poder de Duran i Lleida en una federació en què el seu soci aposta per rejovenir les estructures? Com s'articularà la convivència entre els sobiranistes d'Antoni Castellà i la vella guàrdia duraniana? Em vénen moltes preguntes que, ara mateix, no tenen resposta a causa de la immediatesa dels congressos de Reus i Sitges. Però el context europeu ens mostra que les estructures clàssiques de la política comencen a fer figa i, a falta de respostes contundents, arriben líders messiànics, tecnòcrates i extremistes.

Aquesta crisi està demostrant que les mitges veritats fan mal, que són castigades. I, amb l'experiència de govern, però també d'anys de picar pedra a l'oposició, els joves de la federació tenen el repte de travar un discurs coherent, que permeti articular una proposta política que malgrat la identitat de cada soci faci evolucionar la política del peix al cove que encara defensa Duran i faci creïble l'arenga independentista d'alguns membres del pinyol. No es tracta de recuperar la centralitat, sinó de buscar un discurs modern i coherent amb la nostra realitat.