Segrestats

Fan obres a l'estació del tren de passeig de Gràcia (“Obres, diners de sobres!”, dèiem quan érem petits), i ahir les vaig estrenar. No sabeu pas la quantitat de personal amb armilles fluorescents que hi ha, que hauria de ser personal d'informació però que sembla més aviat de repressió: al costat de les màquines que et barren el pas si no has comprat el bitllet hi havia un gos policia amb morrió, i tots els vigilants porten a la cintura manilles i walkie-talkies.

A l'andana, ni un banc. Pregunto a un vigilant com és que no hi ha bancs i em diu que sí, que n'hi ha dos, un a cada cap. Dos bancs per a 200 persones i 150 metres de llarg! Genial! Li pregunto on han anat a parar els altres bancs i no m'ho sap dir. Li demano on és el lavabo i em diu que no n'hi ha. Vaja! I aquella botigueta, o la màquina d'ampolles d'aigua? Tampoc no hi és, em diu. Com que tinc temps, decideixo de pujar a la superfície per satisfer les meves necessitats, però em diu que no puc, perquè ja he validat el bitllet i si surto no podré tornar a entrar. Fantàstic! Ves per on: segrestada per Adif!

A l'andana la gent està conformada. Som tan pacients! Un trosset de paret per estintolar-se és un bé preuat. Hi ha jovent per terra, i una parella gran també finalment s'ha rendit i s'hi ha assegut. L'únic que sembla còmode és el gos d'un clochard que s'ha arraulit en un racó i ha tancat els ulls. Apunto el cul a l'escala que puja al carrer, però una vigilant em diu que és prohibit seure als graons perquè interfereixo el pas (l'escala és deserta!). Quan arriba el tren hem d'ajudar l'home que seu a terra a aixecar-se, estirant-lo pels braços (és un senyor que està rodonet). Jo penso –és la meva esperança– que quan siguem independents farem les coses més ben fetes, i pensarem molt més en la seguretat i la comoditat dels ciutadans usuaris, que som els que paguem, i molt! Perquè no hi ha cap necessitat de maltractar així el personal, no us sembla?