Elogi de Miquel Plana

Em va ensenyar paraules com tòrcul o burí, la premsa manual que es fa servir per imprimir làmines o per treure'n proves i l'eina d'acer per fer gravats. Però no em va ensenyar només això, sinó que vaig poder treballar amb ell mentre observava com feina anar tòrcul i burí per confeccionar els seus tresors amagats, els llibres enquadernats amb cura, amor, dedicació i amb una deu inesgotable de sensibilitat. I més encara: vaig aprendre, com diu el seu amic Domènec Moli, que la producció de Miquel Plana s'anava fent “en silenci, amb humilitat, sense cap tipus de fressa, però amb una constància indescriptible”. En dono fe. La persistència de Plana, que ha mort aquesta mateixa setmana després d'una llarga malaltia, tenia a veure amb la passió irrefrenable per construir espais de bellesa. Moli, que n'ha fet una glossa molt sentida, parla de “l'escalfor de les seves mans”, i afegeix que “ell concebia el llibre com una religió, com a protagonista artístic”. Hi estic plenament d'acord. El llibre, el treball artesanal, la fixació per aconseguir una delicada obra mestra, començava quan Plana ideava el motiu que l'havia d'empènyer, el motor que havia d'iniciar el recorregut de tota la maquinària. Les mans, és clar, però també l'escalfor de les persones amb qui tractava. Plana construïa bibliofília (és a dir, estimació pel llibre) a partir de la seva pròpia experiència i gràcies al fet que era capaç de tenir un respecte reverencial per tots aquells que, com ell, participaven en la cerimònia, en la litúrgia laica de l'objecte. L'he sentit parlar d'escriptors, d'artistes, de poetes, de tots aquells que van col·laborar en la seva obra, amb una cordialitat extrema, amb respecte, amb admiració. La mateixa que li demostraven ells, després, quan veien que la seva aportació es convertia, en les mans de Miquel Plana, en una joia d'orfebre. Delicada i sense artificis.

Hi ha un llibre, En defensa de la lletra, que és una de les peces fonamentals de l'obra del gravador d'Olot. Conté un text esplèndid de Modest Prats i un elogi, que és delitós i humil, de totes i cadascuna de les lletres de l'alfabet. Ja no se'n deuen trobar. Si mai el poden tocar, s'hi agenollin i el besin, com si fos una relíquia. És el llegat d'un mestre.