Crèdit i descrèdit de la banca
De ben segur que no agrada la idea de salvar bancs amb diners públics, però el temor polític a acceptar aquesta solució està agreujant el problema
A la zona euro, la situació sembla haver entrat en un veritable cercle viciós entre una crisi de deute sobirà i una crisi bancària. La manca de crèdit perjudica el consum i la inversió i redueix el creixement. Això fa augmentar les primes de risc i empitjora la posició fiscal dels països. Com que una gran part dels títols de deute dels països estan als balanços dels bancs, aquests han d'augmentar la seva capitalització per no perdre solvència. Si es capitalitzen reduint el flux de crèdit es debilita addicionalment el creixement. I així successivament.
Els esdeveniments a l'estat espanyol, però també a d'altres llocs, han tornat a posar el sistema bancari al centre de l'atenció. Sabem que a finals de 2011 totes les economies de la zona euro van créixer negativament per un col·lapse del crèdit. A Grècia les retirades de dipòsits van en augment. El volum anunciat del forat de Bankia la darrera setmana ha crescut cada dia uns milers de milions d'euros. Veus més o menys interessades han parlat de corralitos al sud d'Europa. Aquest clima és del tot inadequat per a la recuperació econòmica i pot fer perillar la mateixa existència de l'euro. I sobretot, fa pensar que l'èmfasi de la solució s'hauria de posar en el problema bancari.
La crisi de 2007 als Estats Units i posteriorment a totes les economies desenvolupades es va originar per un excés de crèdit bancari durant la primera dècada d'aquest segle. A causa de la desregulació financera i de l'excés de liquiditat proporcionats per la Reserva Federal i el BCE. I també per la gran quantitat de capitals que van arribar de la Xina i d'altres economies emergents i exportadores de petroli com a resultat del seu superàvit de la balança per compte corrent. Els dòlars o euros que obtenien gràcies a les seves exportacions els reinvertien als països avançats.
Aquesta abundància de liquiditat que, en un primer moment, va finançar inversions productives finalment va arribar a destins menys desitjables. Va provocar bombolles immobiliàries als Estats Units, al Regne Unit, Espanya o Nova Zelanda. Una bombolla d'adquisició d'empreses a Islàndia. Una combinació d'aquestes dues coses a Irlanda. Un endeutament irresponsable del sector públic a Grècia. Una combinació d'això i d'excés de consum privat a Portugal i a Itàlia. L'origen sempre: massa facilitat per endeutar-se.
Com a resultat els bancs de tot el món desenvolupat estaven massa palanquejats. Tenien els balanços plens d'actius vinculats a hipoteques de baixa qualitat, actius d'empreses sobrevalorades, títols de deute públic de països no del tot fiables, o crèdits concedits al sector immobiliari. La combinació era diferent per cada economia, però el resultat el mateix. Als bancs els mancava capital per cobrir una molt probable pèrdua de valor d'aquests actius.
Amb la fallida de Lehman Brothers es va generalitzar un pànic que va col·lapsar els mercats interbancaris i va reduir a zero el flux de crèdit cap a famílies i empreses. Això va fer que l'any 2009 totes les economies desenvolupades entressin en una forta recessió. Als Estats Units i al Regne Unit el banc central va inundar el sistema de liquiditat, els bancs es van recapitalitzar i es va recuperar el flux de crèdit. En canvi, el BCE no va seguir aquesta estratègia. Les economies més fortes de la zona euro, com Alemanya i Holanda, van poder recapitalitzar els bancs mitjançant diners públics. Les economies de la perifèria ho van fer parcialment, posant en greus dificultats un sector públic menys capaç d'assumir aquesta despesa, o simplement no ho van fer. Com a resultat, la manca de crèdit i d'accés al finançament segueix sent la gran llosa per a la recuperació.
A l'estat espanyol s'ha tardat tant a reconèixer la veritable dimensió del problema que de la manca total de crèdit hem passat ja al total descrèdit de la banca. Però, com dèiem, els problemes es donen a bona part de la banca de la zona euro.
La solució implica recapitalitzar tota la banca europea. I caldrà fer-ho mitjançant fons públics o amb injeccions de liquiditat del BCE. Sinó els bancs ho fan amb lentitud i reduint més el crèdit. I no sortim del cercle viciós. Malauradament la crisi s'ha perllongat tant que, en aquests moments, els països de la perifèria ja no poden generar fons públics per si sols. Per tant és necessària la creació d'algun instrument financer que d'alguna manera tingui el suport conjunt de tots els governs de la zona euro. Ja siguin eurobons o un Fons Europeu per a l'Estabilitat Financera engrandit i clarament secundat per les economies més fortes.
De ben segur que no agrada la idea de salvar bancs amb diners públics. Però el temor polític a acceptar aquesta solució està agreujant el problema. La fortalesa política s'ha de demostrar no pas retardant la solució sinó actuant posteriorment per reclamar responsabilitats, fer el possible per recuperar la major part dels diners injectats i introduir les reformes per evitar que el problema es repeteixi.
