La Dolça

Can Tura de Sant Aniol de Finestres sempre s'ha distingit per ser una casa de tracte senzill, directe i cordial. Tots els de la família que porten Can Tura sempre consideren el client com un amic i, més encara, com si fos de la pròpia família. Ara fa poc més d'una setmana, però, una munió d'incondicionals vam acompanyar en el seu últim camí d'aquest món una persona que havia format part essencial de la casa: la Dolça Oliveras, germana de la cuinera Nati i cunyada d'en Pepe (així, en castellà), el mestre-sala més singular i original del país. La Dolça no va anar mai a estudiar hostaleria enlloc, ni va fer estades en restaurants estrellats del firmament de la Michelin. Va estar uns anys servint taules a la Fonda Finet del meu poble, Sant Feliu de Pallerols, un establiment on, a més del serviment i atenció a la clientela, devia aprendre-hi endemés el tracte sincer, directe i familiar que també sempre s'ha respirat a l'històric Can Finet del carrer de Sant Antoni.

A Can Tura de Sant Aniol, la Dolça hi serví milers de llaunes de cargols, milers de cassoles d'arròs, milers de rostits de tota mena, milers d'ampolles de xampany, milers de plates d'escamarlans, i sempre amb una eficàcia absoluta, amb una discreció a tota prova, sense queixar-se mai de res, sense discutir mai res amb ningú, només feina, feina, feina. Noia de molt poques paraules i d'atenció absoluta a les taules ocupades, en tot moment procurava que no faltés mai res enlloc ni a ningú; i les poques paraules que pronunciava eren per demanar si el client volia més pa, més vi, més cargols, més arròs, més rostit, més xampany. Deixin-m'ho dir clarament: la Dolça era un model de cambrera, era la professional eficient i atenta que voldrien tots els restaurants del món, inclosos els que ella no trepitjà mai, vull dir els que exhibeixen estrelles i distincions famoses i fan vestir els cambrers com si fossin pingüins o galants de cinema rosa. En l'homilia de la missa d'enterrament, mossèn Enric Costa i Dorca (encarregat de la vigilància espiritual de tota la vall de Llémena de cap a cap) ho va remarcar parlant de la senzillesa, de la presència a la feina sempre amable, mesurada i amorosa de la Dolça. El petit temple era ple a vessar, i a fora encara hi havia més gent que no pas a dins; jo no n'havia vist mai tanta a Sant Aniol de Finestres. Devíem ser-hi tots o quasi tots, aquest dia, per dir un adéu agraït i també silent a la Dolça de Can Tura.