Tornar-hi a caure?

En les darreres discussions i “maniobres dilatòries” sobre l'anomenat pacte fiscal fa la sensació que estem caient, podem tornar a caure, en el mateix parany de l'Estatut. Nomes és, de moment, una sensació, però fa molta basarda pensar, copsar, que hi podem tornar a caure, encara que ja se sap: l'home és l'únic animal que ensopega més d'una vegada amb la mateixa pedra; tot i que l'espècie catalana no ha deixat de caure a cada pas que fa d'ençà de 1714.

Tinc molta por que si repetim els mateixos errors que en la qüestió de l'Estatut, aquesta vegada podem quedar totalment delmats. I, no ens enganyem, amb tot això de la crisi (política, econòmica, social i moral) la “famosa” i perversa desafecció política pot retornar amb molta més força que mai i bloquejar-ho tot; és a dir, entrar en un camí regressiu, tortuós i nihilista, que ens pot deixar, col·lectivament parlant, completament estabornits durant una bona temporada. No hi ha dubte que el pacte fiscal és més necessari que mai per a la nostra nació catalana (econòmicament i socialment parlant), de tota manera, al meu entendre, és la darrera oportunitat política perquè Catalunya es pugui sentir mínimament còmoda en un Estat espanyol mínimament respectuós amb el sentit comú i la justícia fiscal. Malauradament, la realitat dels fets quotidians va en sentit contrari d'aquest “sentit comú” del qual parlo; per aquesta raó és tan important que dintre de Catalunya hi pugui haver un acord de mínims entre tots el partits polítics; ara bé, aquest acord pel consens no pot ser, de cap de les maneres, una excusa per afegir aigua al vi. El pacte fiscal ha de significar canvi del sistema de finançament: bilateralitat econòmica entre Catalunya i l'Estat. El pacte fiscal ha de ser una eina útil per “corregir” la greu anomalia fiscal que patim cada any els catalans: 16.000 milions d'euros que marxen a Madrid i no tornen. Això, amb una crisi de cavall i un atur brutal del 24%, no ens ho podem permetre ni un segon més. El pacte fiscal ha d'implicar poder aturar aquestes terribles hemorràgies socials que patim actualment la gran majoria de catalans, que poden anar a més en el futur proper. Per tot això si no hi ha canvi de model de finançament, fora de la LOFCA, voldrà dir que hi hem tornat a caure. Que som covards i pusil·lànimes i, el més greu, que entrarem en un autèntic atzucac polític i social, totalment ingovernable: estarem condemnats a la desaparició, dura i pura, com a poble lliure i sobirà.