La contraportada
Les preguntes
Els que no ens van protegir de la cobdícia i les insensateses financeres que ens han portat on som, descarreguen el pes de la crisi sobre els més dèbils
La noia mira fixament la càmera amb una barreja d'insolència i d'ingenuïtat clarament forçada, i adreça al senyor president un reguitzell de preguntes que no són exactament retòriques. On han anat a parar, senyor president, el milió dos-cents mil euros que en cinc anys s'ha gastat la Corporació de Salut Maresme Selva en informes? De què anaven? Me'n pot fer una llista? I els dos-cents mil de mobiliari? I els d'equipament? I els d'aplicacions informàtiques? S'ha fet el concurs? O potser s'han anat trossejant en contractes menors per eludir aquesta exigència legal? Es pot saber quant cobra el gerent? Podem veure les factures corresponents a les partides de protocol o despeses vàries? La noia segueix fent preguntes malicioses i denunciant les connexions i les relacions perilloses entre allò que és públic i allò que és privat, entre grups empresarials proveïdors en l'àmbit de la sanitat i càrrecs polítics amb poder de distribuir pressupostos. Un joc de portes que giren, s'obren i es tanquen per impulsar la trama com en una pel·lícula de Lubitsch.
La protagonista d'aquest vídeo que ha rebut milers de visites, és una de les editores d'una revista anomenada Cafèambllet que durant els dos darrers anys s'ha dedicat a investigar el sistema sanitari català en general i la gestió del Consorci Sanitari de la Selva i el Maresme en particular. No tinc la resposta a les seves preguntes, ni sé si algú les té, ni tan sols sé si estan ben formulades, però, en canvi, estic plenament convençut que les preguntes que molta gent es fa són justament d'aquesta naturalesa. Que són les que et vénen al cap quan veus que les cobertures socials i els sous emmagreixen sense que es concretin les causes, quan ens acusen d'haver estirat més el braç que la màniga per haver ambicionat un sostre, un mestre i un metge per a tothom, ara que hem vist que els que no ens van protegir de la cobdícia i les insensateses financeres que ens han portat on som, descarreguen tot el pes de la crisi damunt dels més dèbils.
Internet és lliure però també irresponsable, s'afirma, una mica a la defensiva, des de la premsa convencional. Irresponsable i salvatge, diuen: les pàgines dels diaris no poden tenir aquesta lleugeresa; els lligams, la responsabilitat, el rigor i les pressions, la tensió que els manté vius no es pot comparar i per tant segons què no és publicable, es conclou. Però segueix creixent la desconfiança, i al bar, a la fleca o al mercat se sent dir més que mai: això no ho veuràs a la premsa, no! I encara que per a molts diaris, com aquest, resulti dolorós, creix la convicció que el que havia estat definit com el quart poder ha quedat massa a prop dels dossiers i els gabinets de comunicació i massa lluny de les angúnies del carrer; que les tristes dependències dels recursos privats, publicitaris o no i de les subvencions públiques l'han acabat per engolir. No sé si hauríem de fer alguna cosa per desmentir-ho.