El mal govern
L'Estat espanyol no ha estat ben governat durant aquests darrers anys. I em cenyeixo a l'economia. Ni el segon govern d'Aznar –“España va bien”– ni els set anys i mig del govern de Rodríguez Zapatero, ni –pel que sembla– els cinc mesos de govern de Rajoy ho han fet bé. I ho dic deixant al marge les relacions de Catalunya amb l'Estat, que han estat i són d'allò més conflictives, i les simpaties polítiques. Els equips econòmics en el govern espanyol han tingut poc nivell. Tant el PP com el PSOE tenen economistes de més prestigi i més vàlua personal que els qui han ocupat els principals càrrecs. La senyora Elena Salgado va sortir repetidament ocupant els darrers llocs en una classificació de ministres d'Economia europeus que publica el Financial Times. El senyor Cristóbal Montoro seguirà segurament els seus passos: és un bon professor, però no un bon polític. I aquests anys de mal govern econòmic han coincidit amb una crisi que exigia els millors cervells econòmics de cada partit. Al capdavant de tots, un José Luis Rodríguez Zapatero que passarà a la història com al pitjor president de la democràcia espanyola i un Mariano Rajoy que es troba tan incòmode com un pop en un garatge, en uns escenaris que no havia previst i que no li són gens familiars.
Em preocupa la incompetència, però sobretot el sectarisme. El PSOE va posar la defensa dels seus davant de la defensa dels interessos col·lectius, amb la frivolitat de l'AVE entre Madrid i Sevilla i que la xarxa d'alta velocitat deixés totes les capitals de província a tres hores com a màxim de la gran capital, com a exemple. Mentrestant, el president del govern anava dient que ara s'havia passat al davant d'Itàlia, i que aviat es passaria “al davant de França”. El govern Rajoy crida a l'ordre les autonomies rebels, començant per Catalunya, i oblida que la seva gent n'ha fet de l'alçada d'un campanar a la Comunitat de Madrid, el País Valencià i Castella-la Manxa, a més de posar Bankia com a model del que no s'ha de fer amb una entitat financera, polititzada fins al moll de l'os.
La baralla de Luis de Guindos, ministre d'Economia, amb el governador del Banc d'Espanya, ho acaba d'adobar per donar exemple als mercats internacionals. I Fernández Ordóñez ha fet la reforma financera que s'ha carregat nou caixes catalanes! Com és possible que persones intel·ligents arribin a aquests extrems de barroeria i discriminació? Què deuen pensar els consellers de Caixa Laietana, tan cofois que estaven amb el 2% del capital de Bankia? I els de la Caixa del Penedès, una comarca que ara té la capital a Múrcia i Madrid?
Els catalans hi tenim poques coses a dir, tot i complir els deures. Històricament, les bufetades les hem rebut, tant de la dreta com de l'esquerra espanyoles, però només faltava aquesta: que, a més de prescindir de nosaltres, el govern espanyol donés proves de tan poc nivell.
Un ministre d'Economia ha de parlar anglès amb fluïdesa, senyor Montoro! No s'adona, senyor De Guindos, que els mercats han suspès la seva reforma financera? I vostè estava al consell del banc Mare Nostrum, al costat d'un representant de la Caixa del Penedès.
