Justícia i demagògia
La impotència d'un Estat per arranjar un problema cristal·litza sovint en la criminalització dels que demanden la seva solució. Sobretot si la demanden amb una irritada vehemència, correlativa a la gravetat del fenomen irresolt. És la conducta social tributària del típic individu que desplaça en l'altre la culpa pròpia.
Darrerament assistim, a Espanya, a una inflació criminològica que no sembla tenir aturador. El desmantellament, no ja de l'anomenat estat del benestar, sinó, simplement, de l'estat social, provoca, com és lògic en una societat no malalta (de moment), reaccions proporcionades a la magnitud de la reculada social. La defecció dels poders públics en la tutela del ciutadà, captius com estan dels anomenats mercats, provoca l'autodefensa de tal ciutadà en forma de manifestacions i ocupació de la via pública. I heus aquí que l'Estat, actuant sempre reactivament, ha anat elevant el llindar d'allò que considera punible.
Un recent comunicat de jutges i fiscals progressistes indica que l'eliminació de l'estat social es fa mitjançant la dissuasió en la formulació de la protesta legítima. Si el mes de març el govern ja va anunciar, arran de les mobilitzacions de València contra les retallades educatives, una primera reforma penal elevant les penes del delicte de desobediència, després de la vaga general del 29-M va anunciar-se, també a corre-cuita, una altra reforma per equiparar la resistència passiva a, ni més ni menys, que al delicte d'atemptat. I, més recentment, encara una altra per fer responsables associacions, partits polítics i sindicats en cas que els seus afiliats, participant en manifestacions, perpetrin fets delictius. El comunicat esmentat, després de recordar que la legislació actual ja contempla nombroses figures delictives que castiguen amb penes greus aquells que, ultrapassant l'exercici del seu dret a la protesta, causen danys a les persones o a les coses, conclou que “las reformas son, por ello, desde la perspectiva estrictament legal, innecesarias”, ja que “si lo que se pretende es desfigurar el concepto de orden público [...] para convertirlo en silencio de la ciudadanía, la reforma sería inadmisible, pues prefiguraría un nuevo orden social integrado por ciudadanos, carentes, no ya de derechos sociales, sinó también de derechos políticos”.
El mateix designi de desactivar el ciutadà a l'hora d'acudir als tribunals, sembla que està en la base del groller avantprojecte sobre taxes judicials. Com sempre, l'excusa és l'estalvi pressupostari, amanida aquesta vegada amb la fal·làcia d'evitar “la litigiosidad artificiosa que satura actualmente los juzgados”. Que el jutjats estan saturats és fenomen prou conegut. Que ho estan per la desídia escandalosa del govern en dotar-los de mitjans suficients, encara més. Però qualificar d'artificiosos els plets entra de ple en la mala fe. És tant com suposar que els jutjats (com els hospitals, mutatis mutandi) són destinacions lúdiques molt cobejades, llocs de divertiment assegurat, on la gent hi acudeix, sobrerament, artificiosament, o sigui, per passar-hi una bona estona.
El govern també al·ludeix demagògicament que les economies més precàries seguiran gaudint d'assistència gratuïta. Però resulta que, com també gairebé sempre, qui s'emportarà la pitjor part serà la classe mitjana. Per això l'informe esmentat recorda que “los pequeños empresarios y comerciantes, excluídos de ese reconocimiento (el de justícia gratuïta) se verán obligados a evaluar si pueden, con sus cada vez más menguados ingresos, reclamar la tutela de sus derechos haciendo frente a gastos sensiblemente mayores que deberán adelantar sin garantías de devolución” [...] “las reclamaciones de menor entidad [...] corren el riesgo de desaparecer por más que en las economías medias puedan tener una relevancia trascendental”...
Heus aquí un petit tast de la política judicial del PP (no replicada, s'ha de dir tot, per altres formacions polítiques teòricament més sensibles al comú de la gent). Queden molts i molts altres agres plats per tastar, als quals haurem de referir-nos en una altra ocasió. Potser llavors, en una visió de conjunt, quedaran més clares dues coses: el menyspreu cap a una autèntica justícia i la tenebrosa finalitat d'atemorir la ciutadania per fer-la cada cop més submisa.