Passerells del futbol

La nit que el Chelsea va eliminar el Barça de la Copa d' Europa, un amic em va dir: “I ara que? Tot va fatal però com a mínim teníem el Barça. Ara ni això.” Nomes faltava que pocs dies després en Pep Guardiola digués que plegava per completar el cercle depressiu. Perquè amb un panorama on l' economia fa aigües, les empreses tanquen, cada cop hi ha més aturats, els joves no tenen cap expectativa de feina i el nombre de pobres només fa que augmentar, el joc noble i engrescador de l'equip blaugrana ha representat una alenada d' aire fresc, un antidepressiu, per a desenes de milers de persones no només de Catalunya sinó també d' arreu del planeta. Però, com deia el profeta, el futbol només és futbol i massa sovint se'l converteix en la sublimació de frustracions i anhels personals i col·lectius. Ho dic a tomb de la final de la Copa d' Espanya i de la grossera manipulació política que es va produir dies abans arran de la rebuda que les dues aficions possiblement donarien a l' himne espanyol. Em costa creure en les teories de la conspiració, però si algú volia que hi hagués xiulets, no hauria pogut escalfar millor l' ambient. Provocar els seguidors abans d'una final és una tàctica burda pròpia de tramposos. Sobretot si després de llançar la pedra s'amaga la mà amb una retirada vergonyant. Però el pitjor és que només serveix per exacerbar les posicions i traspassar la legítima divergència esportiva per elevar-la a la categoria d'enfrontament polític. I això és el que alguns volen però el que menys ens convé. En aquests temps d'emprenyament general quan molts, legítimament, miren a la dreta i a l'esquerra, al davant i al darrere, buscant el culpable de la seva dissort, les trompetes dels falsos profetes ens volen seduir perquè alimentem el seu fals argumentari. La radicalització extrema és el seu terreny de joc natural perquè els justifica sense raons. Picar com passerells és cosa nostra.