Minar-se

No contemplen els diccionaris la possibilitat que el verb aquí fet servir de títol sigui reflexiu. L'acció que designa, sinònima de destruir, entenen que només pot ser transitiva. Però no. Sovint pot revertir tant sobre el subjecte com el fet, posem per cas, de pentinar-se. Amb la diferència que, d'això últim, se'n deriva un look capil·lar més o menys agraciat, mentre que qui es mina vol dir que s'autoliquida.

Cabria referir la pertinència d'una tal accepció a la llei, constatada des del materialisme històric, que tota realitat porta en si els gèrmens de contradicció que, a la curta o a la llarga, la duran al propi anorreament.

I, com a exemple, sempre fóra oportú d'invocar, en l'àmbit de l'art, quin ha estat el principi central de la modernitat: la tradició contra si mateixa, segons apuntava Octavio Paz i recordava Matei Calinescu, tot remetent al despropòsit que representa el fet de les avantguardes que han acabat desembocant en el kitsch més tronat.

Però altres episodis recents il·lustren més dràsticament aquesta dinàmica autoanihiladora. Tots dos respectivament reportats des de l'Ara (l'un el dia 26, l'altre el 27) per Albert Sánchez Piñol i per Joan B. Culla. El primer cas, delirant, és a propòsit d'una biòloga que, en tàcita advocació del neopuritanisme animalista, es mostra més procliu a la defensa dels calamars [sic] que dels mateixos humans (!). El segon cas, escrit des del més dur desengany, fa referència a una Amnistia Internacional capaç de considerar víctimes i no botxins simples bandarres antitot que no sigui ells i propensa també a condemnar municipis on s'ha prohibit l'ús del burca i del nicab.

Idò bé, sí. Trets d'antuvi positivament distintius de l'homo occidentalis (l'experimentalisme artístic, el respecte pels animals, l'equanimitat tolerant) se li giren en contra i fan que ell mateix es mini. I així ens va.