Marca

Els últims dies hi ha una ofensiva oficial en defensa del futur d'Espanya. El rei Joan Carles afirma al Brasil que aviat es notaran els efectes benèfics de les reformes –i no em sap greu dir que tant de bo que l'encerti– i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, basant-se no sé exactament en què, afirma que el món comença a confiar un altre cop en Espanya. El pitjor d'aquestes afirmacions és que després vénen els mercats i t'esmenen la plana; i en això sí que no hi ha res a fer. Si fossin catalans ja sortirien els de sempre a insultar, amenaçar i demanar un càstig exemplar, però em sembla que els mercats són una peça massa gran per a ells.

El problema és que la confiança no depèn de qui te la demana, sinó de qui te la dóna. Ni el rei Joan Carles ni Soraya poden exigir a Europa que confiïn en Espanya, sinó que Espanya s'ha de guanyar aquesta confiança.

I de vegades sembla que el pitjor enemic és a dins. Ara resulta que la gran presentació de la marca Espanya, un dels projectes estel·lars del Ministeri d'Afers Estrangers, es torna a ajornar. I per tercera vegada, no creguin. L'excusa, ara, és d'agendes. Després de tants mesos no han tingut temps per conciliar-les? Deu ser que tothom va molt enfeinat amb això de la crisi. Tot i que em temo que l'explicació és molt més trista. Una marca ha de tenir sempre un bon producte al darrere. I què pot vendre Espanya sota el seu nom? Les retallades sense pietat contra la ciència i l'educació superior?

Potser s'esperen al triomf de la roja.

Ben trist, sí.